Seguidors

Pàgines

dijous, 5 de desembre de 2013

SEGUEIXEN MENTINT. I ENS SEGUEIXEN PRENEN PER IDIOTES



Fa uns dies, quan vaig fer l'anterior post, no pensava en fer una segona part. De fet, vaig obviar parlar dels "periodistes", perquè pensava que no mereixien ni mitja línia. Continuo pensant el mateix, però el grau de cinisme i servidumbre que detecto (i crec que no sóc l'únic), és tant escandalós que potser sí mereixen que els hi dediqui alguna cosa més que bona nit i passi-ho bé.

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes. Han mentit, per acció o, per omissió, quan no expliquen tot el què passa. Si no ho saben, que no diguin res, però que no llencin la pedra i amaguin la mà. Perquè, el primer que fan amb això és degradar i denigrar la seva feina. La seva feina primera és informar i, després, donar opinions, si és el cas. Però, hi ha tota una colla que només opinen, sense donar cap mena d'informació. I, això, no és el que correspon.

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per acció), quan ens volen fer creure que juguem com sempre i, si no es juga com sempre és perquè s'havia de fer una transició que no va fer el "Dimoni" que està a Munic. I, jo em pregunto: Ho va plantejar a la Junta? El vàren deixar fer-ho? Si ho sabeu, ho dieu, però no digueu les coses a mitjes. Segur que tot s'arregla quan torni Messi?

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per omissió), quan no hi ha ni mitja línia de preocupació sobre el cost real del fitxatge de Neymar. Les clàusules no els preocupa. La diferència de diners entre el que diu el Club i el que es diu a Brasil no els preocupa. Quin "periodisme" és el que no investiga això? Estava el tema de la Fundació de Neymar dins el contracte? No en sabem res. Gràcies

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per acció), quan ara és perillós que hi hagi nens sense entrada a l'Estadi. Fa uns mesos, tot van ser felicitacions el dia del Getafe. Ara, els mateixos diuen que això és perillós. Perquè hi ha una Normativa. Normativa que ja existia aquell dia. No és nova de fa dos mesos.

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per omissió), quan no parlen res dels "Viagogos" i, de les revendes paral·leles que hi ha establertes. Que no és important això pel "soci" que defensen amb tant esperit? Que no hem de saber on van a parar tots aquests diners?

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per omissió), per no informar sobre els acords respecte la publicitat a la samarreta i a l'Estadi. La Junta diu que ho va explicar en el seu moment a l'Assemblea de Compromisaris. Es possible que aquell dia no hi fossin, perquè hem llegit/vist/escoltat molt poca cosa sobre el tema, per no dir res.

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per acció i per omissió), quan parlen de possibles fixatges i, de les baixes. Des de la famosa portada de Valdés, han fitxat un grapat de porters, alguns dels quals pel simple fet que van jugar bé contra el Barça. Ara, sembla que ha de ser un determinat el qui vingui. Quins motius hi ha al darrera? Es amic vostre? O algú us diu que feu publicitat perquè tots creguem que és l'idoni (I no entro en cap valoració, sobre ell. No és el cas). Per què no hi ha articles reclamant minuts pels joves del planter? O, per dir que no els mereixen, si és el cas? Per què hi ha tant poques crítiques sobre la campanya del Barça B?

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per acció i per omissió), quan parlen de la construcció d’un nou Estadi. Com es pot permetre que surti un d'aquests dient que "si San Mamés es enderrocar, també es pot fer amb el Camp Nou"? Quin argument és aquest? Es el moment de defensar un nou Estadi per què ho diu la Junta? Periodisme d'investigació.

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per omissió), quan diuen que no passa res amb Messi. Ningú s'ha extranyat de l'ascens de Juanjo Brau. Paulorrosso se'n va a Argentina i ningú pregunta per què. No és el responsable de la preparació física de l'equip? Per què marxa? Es cert que Messi està molest perquè Neymar cobra més que ell?  Es cert que no vol marxar, però, amb tot el que passa té dubtes?

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per omissió), quan culpen la LFP dels horaris. Els Clubs (els seus dirigents), han venut els seus drets i, no han sapigut  negociar aquest tema. Mireu Anglaterra, Itàlia o Alemanya. Reben més diners i, tenen millors horaris. Però no, la culpa no és d'ells. Igual que el "virus FIFA". Són els Clubs els qui decideixen a cada Federació i, aquestes Federacions les que decideixen a FIFA. Si 150 Federacions decideixen la mateixa cosa (la que sigui), i ho fan públic, ja m'explicareu què sortirà quan el tema es porti a FIFA.

Segueixen mentint i, a més, ens segueixen prenen per idiotes (per acció, per omissió i, per tot plegat), perquè ells han d'explicar el què passa i no, el que diuen els de la Junta. Els propietaris del Club som nosaltres, els socis i, mereixem un respecte per part seva, perquè som (cada cop menys i, per alguna cosa serà), els consumidors del seu producte. Si ho fan bé, s'ha de dir i, si ho fan malament, també. No val callar les coses dolentes, perquè, al final, les acabarem sabent.

Que no segueixin mentint. I que no segueixin pensant que som idiotes.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dilluns, 25 de novembre de 2013

MENTEIXEN. I ENS PRENEN PER IDIOTES



Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes. Entre el que diuen i el que surt a diaris, televisions, etc. sembla que la redempció del nostres pecats estigui cada cop més a prop. I, no és veritat.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan ens volen fer creure que el joc que feia l’equip del ara “demonitzat” era avorrit. 14 de 19 amb la unanimitat de tot el planeta, des de Xina a Estats Units i de Finlàndia a Sud-Africa és avorrit? El mateix “Dimoni” que ha fet que Jurgen Klopp, la darrera víctima, digui que ja no vol entrenar el millor equip. Diu que ara entrena per guanyar al millor equip.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan ens diuen que la manera de jugar no és important. Que el que importa són els títols. No té res a veure una cosa amb l’altra. Sempre volem guanyar. Sempre. Però sempre volem que es jugui bé. I, evidentment, tots acceptem que es pot jugar malament algun dia i guanyar. Està clar. La perfecció no existeix. Ara, tancar-se al darrera jugant al Camp Nou contra un Granada amb 10 jugadors per sortir al contraatac... Què voleu que us digui.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan hi ha 40 milions d’euros (uns 6.600 milions de les antigues pessetes, per tenir una idea), del fitxatge de Neymar que ningú sap on son. Clàusules de confidencialitat, ens diuen. Comissions, ens expliquen. Que tot està molt clar. El problema és que a Brasil diuen una cosa diferent. El Santos ha cobrat 17,5M€ i, el Barça ha pagat 57,5M€. 40M€ confidencials???

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan diuen que és perillós que hi hagi nens sense entrada al Camp Nou. Això ha passat sempre. Ara, pot ser és que l’Esperit Sant se’ns ha aparegut i, per això, mai no hi ha hagut cap desgràcia. Serà il·legal, segur, perquè hi ha una normativa que així ho diu. Il·legal no és el mateix que perillós.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan diuen que no saben com aturar la revenda “oficial” (ja no parlo de la que hi ha al carrer), de “Viagogos” i similars. Com pot ser que no hi hagi entrades al “Seient Lliure” i, si en aquests llocs?. Com pot ser que aquesta gent ja vengui entrades per d’aquí no sé quants partits? Com pot ser que una tribuna que val 150€ ó 180€ es vengui per 1000€?

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, amb tot l’embolic de la publicitat a la samarreta i a l’Estadi. Quan van dir que portariem una empresa privada a la samarreta? Quan van dir que es posaria el logotip d’aquesta empresa als seients del Gol Nord? Quan van dir que el mural de tribuna amb els jugadors del Club desapareixeria per donar pas a la publicitat de l’sponsor de la samarreta?

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan ens diuen que tot va molt bé i, que la Secretaria Tècnica està fent un gran treball. Per què marxa Valdés? Per què s’esta fent tant llarga la renovació d’Iniesta? Per què Bartra i Montoya s’ho estan pensant? Per què Sergi Roberto vol marxar al gener? Per què Sanabria tampoc vol renovar? Per què van marxar Muniesa, o Thiago? Tornarà Deulofeu? Per què es fitxen jugadors tant “vells” pel Barça “B”, quan aquest ha de servir per formar joves?

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan parlen de la construcció d’un nou Estadi. Surt un directiu dient que no hi ha estudis concrets, però que un nou recinte generaria entre un 30-40% més d’ingressos que l’actual. Com ho saben, si no han fet cap estudi (això és el que va dir el mateix directiu)? Per què ara no serveix el projecte “Foster” (que, si no recordo malament, es va encarregar quan Rosell era Vicepresident)? No han vist Estadis a Europa? Allianz, Dragao, Alvalade XXI, Galatasaray, etc. Tots ells, amb estructures molt semblants al Camp Nou. Tant interior com exterior. Quin interès hi ha? Qui ha de posar el nom? Hi ha una cosa clara: si un Estadi que pot valdre 1000M€ surt gratis al soci, alguna cosa més hi ha.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan diuen que no passa res amb Messi. A l’estiu hi havia un 2% de gent que estava descontenta de l’astre argentí. Ara, és estrany el dia que no surti alguna cosa que lloa a Neymar (que està molt bé, no confonguem les coses), però, en detriment de Messi. Que si la “megaoferta” d’Adidas, que si Juanjo Brau, que si això, que si allò. Que expliquin el que hi ha, si hi ha alguna cosa i, si no hi ha res, que ho diguin també, que per això és jugador del Club. I el millor del món.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, quan ens diuen que aquests horaris són els que hi ha i, que no es pot fer res més. Que si el mercat xinés, japonès o americà. Em mereixen tots els respectes del mon. Els que anem al camp estem molt més a prop i, també mereixem molt respecte. Plogui, faci fred o calor, amb desplaçaments sota pluja o neu, de dia o, a altes hores de la matinada. I, som els que hem anat a Basilea, Sevilla, Wembley, etc. en autobús, cotxe, avió, perdent hores d’estudi i feina. O a Ginebra o París a veure “Final-Four” de bàsquet. Per tornar amb la cua entre cames, però pensant que l’any que vé hi tornarem.

Menteixen i, a més, ens prenen per idiotes, perquè els propietaris del Club som nosaltres, els socis. Els que estan manant ho són perquè han estat escollits. Ells no han comprat res. I, per molt que s’ho pensin i s’ho creguin no poden comprar les nostres “accions”. Nosaltres no tenim accions. El Barça no és cap Societat Anònima. Per molt que els propietaris siguem anònims i non sortim als diaris o a les televisions.

Que deixin de mentir. I que deixin de pensar que som idiotes.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dilluns, 21 d’octubre de 2013

L'ORTODOXIA

L'original d'aquesta entrada es pot trobar al següent enllaç:

http://www.martiperarnau.com/tactica/la-ortodoxia/

Gràcies al @martiperarnau

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dimarts, 24 de setembre de 2013

EL DEBAT


Ni ha hagut prou amb què Piqué digués que el Barça, bàsicament a l’època Guardiola, era “esclau del tiki-taka” perquè s’hagi encès el debat sobre l’estil de joc del Barça.  Pautasso (l’ajudant de Gerardo Martino), va dir a la prèvia del Rayo-Barça de dissabte que, de vegades no calia ser tan ofensiu, que si el Barça guanyava per 2-0 davant el Sevilla es podia més o menys tancar al darrera i sortir a la contra. Per acabar-ho d’adobar, el Barça, després d’un munt de partits oficials, va tenir menys possessió que el seu rival, precisament contra el Rayo.

Primera consideració: algú li ha explicat al Sr. Pautasso a quin Club està? Què és el que volen els socis i afeccionats del Barça? Algú li ha dit que aquí no n’hi ha prou amb guanyar, i molt menys al Camp Nou?

Segona consideració: Han sigut precisament aquells mitjans més considerats “barcelonistes” (o sigui, molt propers a l’actual Junta), els qui han donat més raó a Piqué, que ja n’hi ha prou de tanta possessió i tanta passada, que cal jugar d’una altra manera. Curiosament, aquells mitjans que més van carregar contra Pep Guardiola en el seu moment. Casualitat? No crec. I, els disbarats que estic llegint darrerament als diaris no fan més que confirmar que molts parlen per no estar callats i, escriuen perquè han d’omplir pàgines, no importa el què diguin.

Tercera consideració: el “tiki-taka” va néixer de Maguregui, com ja he dit algún cop i, es referia, ridiculitzant-lo, a aquest joc de tocar i tocar. El problema actual rau en què molts d’aquests que critiquen aquesta mena de joc no saben ni en què consisteix ni, sobre tot, com es treballa. No és tocar per tocar, ni passar per passar. El primer que cal tenir en compte és allò que deia Cruyff: Si jo tinc la pilota, tú no la tens i, tens dos problemes per fer gol. El primer és tenir la pilota. El segon que cal tenir en compte és el que deia Guardiola: No es toca (passa), si no et pressionen. Es a dir, PRIMER la conducció que la passada.

Quarta consideració: la base del joc de possessió és la posició, però no la posició dels jugadors. Es la posició de l’equip. Es que l’equip mantingui la seva estructura estigui on estigui la pilota i la tingui el jugador que la tingui i, allò que també deia el Guardiola i, que jo he dit moltes vegades: La pilota ens ordena. En funció d’on està aquesta, han d’estar els jugadors. Qualsevol cosa que es faci, ja sigui jugar amb “fals 9”, ja sigui que centri el lateral o l’extrem, que arribin un o dos jugadors de segona línia, etc. tot depèn del posicionament dels jugadors. Si els jugadors estan mal posicionats, l’atac és dolent i, la pèrdua de pilota provoca moltes més opcions per als contraris. Potser convindria començar a mirar això, abans de parlar de canviar l’estil.

Cinquena consideració: Qualsevol Club ha de tenir una estructura on tothom jugui la mateixa idea. El mateix joc és impossible, donat que els jugadors no són els mateixos i, per tant, a cada equip hi haurà variants en funció de la tipologia de jugadors. No hi ha dos laterals drets iguals, ni dos mig centres, ni hi ha dos Messi. Així de senzill

Sisena consideració: Amb tot el què he dit abans, pot haver-hi debat sobre l’estil, evidentment. Ara bé, que sigui un debat clarament futbolístic i, no enverinat amb idees “polítiques” sobre el tema (que els diaris en van plens sobre aquest i altres: només cal recordar aquella portada sobre Valdés que deia “nos deja tirados” o, els articles de Racionero sobre el mateix Valdés ó, el que ha dit Vehils sobre Iniesta i el vendre els “cracks” o, tot el que es diu sobre el mateix “canvi d’estil”), i, que sigui un debat que afecti a la manera de jugar del FC Barcelona. De tots els seus equips, no el primer equip. Per què s’ha de fer que el lateral esquerra de l’Infantil (U-14) ó Cadet (U-16), jugui d’una manera si, quan arriba al primer equip es juga d’una manera diferent? Algú li veu sentit a això?

Consideració final: el Barça s’ha guanyat el respecte i l’admiració del món futbolístic per la manera com ha guanyat els darrers anys. Sobre això, no hi ha debat.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

diumenge, 8 de setembre de 2013

JELOU, MAI NEIM IS ANN

Per diferents raons he estat molt dies sense posar res al bloc. Volia parlar de diferents coses, però he trobat aquesta com la que crec que mereix una reflexió ara mateix.

Com molta gent, ahir vaig veure com Tokio era escollida per organitzar els Jocs Olímpics de 2020. Com molta gent, vaig veure com Madrid, per tercera vegada, veia com li deien “NO”.  Si un veu la premsa espanyola (Diaris, TV, Ràdios, el que sigui), la candidatura de Madrid era la millor, la que més oferia, la que va fer millor presentació, la que...

Els membres del COI, però, són una colla de corruptes, que només pensen en els seus interessos, que no tenen ni idea i, per tant, no van escollir Madrid. Alguns mitjans de comunicació deien que la candidatura de Madrid tenia garantits 50 vots (o sigui, majoria absoluta a la primera votació). De cop i volta, només 26. I els altres 24? Han estat comprats per l’enemic? Han sumat malament?

Bé, deixem això, que no és l’objecte d’aquest article. Més enllà dels problemes econòmics d’Espanya, de no tenir mà dura amb el tema del dopatge, més enllà que s’han de canviar moltes estructures de l’esport a Espanya, jo em quedo amb una altra cosa: El primer que s’ha de canviar és el sistema educatiu espanyol. Veure el President del Govern com només parlava espanyol i, veure el nivell d’anglès de l’alcaldessa de Madrid fa pensar que alguna cosa no funciona. Quan viatges per Europa, veus nens de 11-12 anys amb un nivell d’anglès impensable a Espanya. La majoria de nens poden tenir una conversa més que acceptable en anglès a aquesta edat. I l’aprenen a l’escola. Res d’acadèmies privades. Els nens espanyols, poc més del “Good morning” i “My name is...”. I clar, després, passa el què passa. Als 18 anys no hi ha cap jove que sigui capaç de tenir una conversa en anglès, tret d’aquells que l’han estudiat pel seu compte. Els que ho han fet a l’escola, res de res. I, molts d’aquests són els que després són la classe dirigent del país. I han de sortir a l’exterior a negociar, el que sigui. De tots els Presidents de Govern que hi ha hagut a Espanya en democràcia, crec que només Calvo Sotelo era capaç parlar anglès. Els demés, res, zero. Ni Suárez, ni González, ni Aznar (tret que aquest ho faci en la intimitat, tal i com fa amb el català, segons diu ell, clar), ni Zapatero ni, evidentment, Rajoy. Han de sortir de casa amb un traductor, perquè no poden demanar ni el “café con leche” que deia ahir Ana Botella (que, per aquells que no ho saben és l’esposa d’Aznar). Que diguin el que vulguin, però no és acceptable. De cap de les maneres. Jo sentia vergonya aliena escoltant-la. I, no vaig entendre res del que va dir. Pel que he vist, més d’un membre del COI tampoc va entendre res.

Em va recordar aquella pel·lícula de Louis de Funes, “El Gendarme a Nova York”, on la colla rebia classes d’anglès. La pronunciació, evidentment, era horrible. Igual que la d’ahir. Per fer això, val més fer el discurs en espanyol: també quedes malament, però ningú se’n riu de tú. I estem parlant de la persona que dirigeix 5 ò 6 milions de persones, moltes més de les que viuen a molts països del món. Després, els de sempre parlen que si hi ha mania en contra dels espanyols, que si no són estimats al món, que si això, que si allò. Com es vol ser estimat si no entenen el què dius?

Jordi Pascual


Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

diumenge, 14 de juliol de 2013

I GUARDIOLA PARLA

Estava la cosa relativament tranquil·la, amb els rumors habituals de tots els estius, sobre si aquest jugador va aquí o allà, sobre si aquell entrenador començarà o no la temporada, sobre els milions que està gastant aquest o aquell Club quan, de cop i volta, tot es va tornar boig.

Pep Guardiola, ara entrenador del Bayern, durant la concentració que està fent l’equip a Itàlia va respondre a una pregunta d’un periodista sobre les declaracions del Vicepresident del Santos. No semblava que havia de ser una resposta complicada i, de cop i volta, Guardiola va estar prop de 5 minuts parlant, repartint llenya a tort i a dret, acusant la Directiva de Sandro Rosell de no portar-se bé.

Guardiola ens va fer recordar aquella roda de premsa al Bernábeu, abans del partit de Champions contra el Madrid, on va fer famosa la frase del “puto amo”. Emprenyat, però sense perdre el posat, va dir tot el que li feia mal o, si més no, tot el que va dir li feia mal.

En un altre moment, li van preguntar per Thiago Alcántara i, va confirmar que havia demanat al Bayern que fes tot el possible per fitxar-lo. S’ha parlat molt tot el que portem de final de temporada sobre la clàusula de rescissió de Thiago. Fins l’1 d’agost, és de 18M€. Tenint en compte el que s’ha pagat per alguns jugadors, sembla un jugador barat, veient el seu enorme potencial. I, que quedi clar que jo, personalment, crec que Thiago s’hauria de quedar al Barça.

Doncs bé, amb aquestes dues coses, el sidral que hi ha ara mateix és monumental. Ja han sortit tots els habituals a dir la seva. I, la sensació que donen és que tothom està molt nerviós, excessivament nerviós. Sandro Rosell té previst demà dilluns anar a una emissora de televisió, on es suposa que parlarà de la qüestió i dirà la seva.

Fins ara, resultava que si a Thiago el volia el Manchester United o el Madrid estava bé. Que el vulgui el Bayern (Guardiola), no està bé. Guardiola va dir que ell no aniria a fitxar jugadors amb contracte al Barça. Cert. Però, és que resulta que el jugador, per les raons que sigui i, que no valoraré, doncs no és la meva idea aquí, vol marxar. I apareix Guardiola, que el coneix perfectament i diu que el vol. I li cauen els pals per totes bandes. No ho entenc. Quina és la diferència entre aquests Clubs? Aquells no s’aprofiten d’unes circumstàncies i aquest sí? En funció de qui faci les coses, aquestes són lícites i correctes i, en funció de qui les faci, aquestes no ho són?

En el seu moment, un diari de Barcelona va treure en portada que Pep Guardiola i Tito Vilanova no s’havien vist a Nova York quan la malaltia d’aquest darrer. Guardiola va ser molt clar i explícit. SI s’havien vist. Aquest mateix diari criticava durament el divendres el que havia dit Guardiola el dia abans, demanant-li claredat en les seves “acusacions”. Més clar? Encara? Perquè, a més, la pregunta i la resposta van ser en català. Es a dir, no hi ha problemes de males traduccions i/o interpretacions. I una cosa ha de quedar molt clara: El Club NO és la Directiva. El Barça és una Club propietat de més de 160.000 persones i la Directiva és escollida pels socis. I, moltes vegades, que algú tingui disconformitats amb la Directiva (sense entrar a valorar si té raó o no), sembla que vulgui dir atacar el Club. I això no és cert. De cap de les maneres.

El més important, però, sota el meu punt de vista, va ser quan Guardiola va dir que si alguna cosa del què havia dit no era certa, que li diguessin, però, com va dir, no a través d’intermediaris o amics. Que surtin els implicats i diguin si és mentida. Passarà?

Guardiola no deixa mai indiferent a ningú. Agrada més o menys el què diu i com ho diu, però sempre fa reflexionar. I l’altra dia crec que se’l va entendre tot, o gairebé tot. Guardiola parla. El “puto amo” ha tornat.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dijous, 27 de juny de 2013

TIKI-TAKA: L'ORIGEN

El “tiki-taka” torna a estar de moda, si alguna vegada ho ha deixat d’estar en els darrers anys. El retorn de Pep Guardiola a les banquetes, en concret, a la del FC Bayern, ha fet que es torni a parlar amb força d’aquest concepte i, fins i tot, alguns mitjans de comunicació alemanys ja l’han rebatejat com “tikki-takken”. Ara bé, d’on surt això de “tiki-taka”?

Bé, el primer que s’ha de dir és que el nom “original” és “tiqui-taca” i és, encara que no ho sembli, un terme despectiu per referir-se a aquesta manera de jugar on els jugadors toquen i toquen la pilota, segons alguns, de manera avorrida.

A Espanya, molta gent pensa que l’origen està en el periodista que va morir fa un temps, Andrés Montes. Montes es va fer molt popular, primer retransmetent els partits de l’NBA per Canal+. Un estil diferent de narrar i la utilització de certes frases enginyoses, així com posar malnoms als jugadors el va fer molt famós. Després va passar a retransmetre partits de futbol a “La Sexta”, començant al Mundial d’Alemanya. El cert és que Montes va fer molt popular l’expressió “tiqui-taca” (o tiki-taka), però l’origen és molt més antic.

Altra gent li atribueix aquest mot a l’entrenador Javier Clemente. Clemente, com altres, també es referia (o es refereix), de manera despectiva a aquest tipus de joc. De Clemente són frases com “El millor atac és una bona defensa”. Sense comentaris.

El cert és que el primer al que es va escoltar aquest nom és a José Mari Maguregui (el “magu”), ex-jugador i ex-entrenador d’un munt d’equips. Com a jugador va estar bàsicament a l’Ath. Bilbao, tot i que també va estar a Sevilla, Espanyol o Huelva. Com a entrenador, al Racing de Santander, Espanyol, Celta, At. Madrid o Almería, entre altres, i, en algun d’ells, 2 ó 3 cops.

De l’època a l’Espanyol, (1980-1983), és el “tiki-taka”. Maguregui ho va fer en una entrevista a televisió, on parlant de maneres de jugar va referir-se al joc de possessió d’aquesta manera despectiva. Maguregui, com molts a l’època, defensava un joc molt directe i basat en la força física dels jugadors, no pas en les qualitats tècniques. Al Barça, hi havia jugadors de l’estil de Schuster, Landáburu, “Tente” Sánchez, Rubio o Estella, i Maradona arribaria un parell d’anys més tard. Sense ser tant com és ara, el joc del Barça ha estat sempre un joc més de toc i no pas de potència (vegeu els jugadors esmentats) i, Maguregui es va referir a ells d’aquesta manera, en el sentit de tant “tocar” i “tocar” era avorrit. D’aquí ve el “tiki-taka”: de tocar-tocar.

El cert és, que al principi es va escriure “tiqui-taca” i, ningú més se’n va recordar fins que Montes, com hem dit abans, ho va tornar a fer popular a partir del 2006. Això coincideix, a més, amb la “Champions” guanyada pel Barça a París contra l’Arsenal. Ja hi havia Xavi i Iniesta i, Messi se la va perdre per lesió. Tot plegat i, sobre tot, a partir de l’EURO 2008, va fer el terme molt popular a tot el món. Com que “tiqui” era bastant difícil de pronunciar per aquells que no tenen el so “qu” va aparéixer el” tiki” com a grafia de la pronunciació. La resta de la història ja és prou coneguda per tothom.

Com es diu vulgarment, “al César el que és del César” i, “al Magu el que és del Magu”.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dissabte, 15 de juny de 2013

CREATIVITAT I ERRORS

Des de fa ja uns anys, es parla molt de la creativitat al futbol. Es diu que no hi ha jugadors creatius com abans. Que tantes tàctiques a edats joves no és bo. Que s’ha de deixar que els jugadors facin damunt el camp i, que “experimentin” amb els errors.  Em sembla molt bé tot això. Ara bé, cal distingir, doncs crec que hi ha molts conceptes barrejats.

Per una banda, sembla que la creativitat només sigui fer 1v1 en qualsevol lloc. I, és molt més això, afegint-hi que aquesta acció pot ser un error moltes vegades. Creativitat pot ser fer una passada de 40 metres que ningú espera per canviar l’orientació del joc. Creativitat pot ser fer un remat de cullera (“xilena”), des de la frontal de l’àrea. Creativitat pot ser temporitzar el joc per esperar que arribin els teus companys. Creativitat pot ser moltes i diferent coses. El problema, com sempre, és quan ser creatiu.  Sortir driblant en defensa quan tens companys ben situats per rebre una passada i sortir de la pressió contrària, és ser creatiu? Fer una passada de 40 metres, de costat a costat de camp, quan amb una passada vertical de 10 metres es queda un company sol davant el porter per marcar, és ser creatiu? Fer un rebuig de cullera quan estàs sol dins l’àrea i pots controlar la pilota, és ser creatiu? Fer una passada de taló, sense saber si hi ha algun company per rebre, és ser creatiu?

I, amb la creativitat mal entesa, arriben els errors. I, quan parlo d’errors, em refereixo als errors no forçats, als que es podien evitar: passades incorrectes, dribblings innecessaris, tot aquests tipus. Posaré un exemple. Imagineu un nen de 12 anys que vol fer una passada; la passada és interceptada per un contrari i acaba en gol. Es un error, diran molts i, hem de deixar que s’equivoquin. Però, quin és el error? Podia fer una altra passada més senzilla? Ha escollit malament la passada a fer? Ha colpejat la pilota amb la superfície adequada? Ha comprovat que no hi hagués contraris que poguessin interceptar? El nen ha fet un error, sí. Però, quin o quins d’aquests que hem dit? Segur que el nen sap quin és l’error? Perquè, si no té present totes les variables, segur que sabrà corregir l’error?

Fa uns anys veia per la televisió una competició internacional de joves (Sub-20).  El lateral esquerra d’un equip volia sortir cada vegada driblant. Fins que va perdre la pilota, es va veure obligat a fer falta i, a més, va ser targeta groga. Com que ja en tenia una, va ser expulsat. El seu equip va quedar amb 10 jugadors i, va perdre el partit. Això és creativitat? Segur? Per mí es una altra cosa.

I ve la pregunta del milió. Qui li ha de fer veure al jugador quin és l’error? L’entrenador, no? I aquí venen molts dels problemes. Hi ha molts entrenadors que defensen aquesta “creativitat” i aquests “errors” perquè no saben quins són els errors que hi ha. Queda molt bé dir que “jo dono llibertat als nens” quan, en realitat, no es sap què s’ha de corregir. La descoberta guiada i, el procés d’aprenentatge/error, tant de moda actualment, es confonen moltes vegades amb la manca de coneixements. I, això, es lliga moltes vegades amb allò de “el nostre temps (de l’entrenador), és als entrenaments; el partit és el temps dels jugadors”. No hi estic en absolut d’acord amb aquesta afirmació. Sempre és el “nostre temps” (de tots, jugadors i entrenadors). El futbol és un joc d’equip; no són, únicament, 11 individus damunt el camp. Es 1 equip. I, nosaltres, som entrenadors d’un equip de dilluns a diumenge i, els jugadors són jugadors d’un equip de dilluns a diumenge. I, que ningú confongui això amb que s’ha d’entrenar als individus. No té res a veure una cosa amb l’altre.

Un dels errors més clàssic, pel que fa als entrenadors, és pensar que els sistemes (formacions), són els que marquen la manera de jugar d’un equip. Es totalment a l’inrevés. Es a partir de la manera de jugar (l’estil o model de joc), que escollirem un sistema o un altre. I la manera de jugar es treballa, com es treballa tot. Si pensem que posant els jugadors al camp d’una manera determinada, hem de jugar d’una manera determinada, estem molt equivocats. Si ja no tenim clar això, com podem tenir clar els errors dels nostres jugadors?

El que han de conèixer els jugadors són les diferents opcions que poden tenir i, a partir d’aquí, escollir la que pugui ser millor.  Com s’aconsegueix, això? Treballant-ho als entrenaments. No fer-ho és un gran error.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dimarts, 11 de juny de 2013

EL PROBLEMA ANGLES

L’eliminació, un cop més, d’una selecció d’Anglaterra , en aquest cas, l’Europeu Sub-21 que es juga a Israel, reobre, si alguna vegada va estar tancat, el debat sobre el futbol a Anglaterra.
S’assenyalen, com a possibles causes d’aquesta nova desfeta, diferents opcions:

1)  El nivell dels entrenadors és molt baix i, com a conseqüència, el nivell formatiu dels jugadors també ho és-
2)  Els salaris dels jugadors són tant alts que els jugadors estrangers venen en detriment dels jugadors locals.
3)   El sistema de joc típic de les Illes (el famós 1-4-4-2), no és adequat al temps actual.

Pot ser és una mica d’això i, pot ser, altres coses, tot i que, el tema dels salaris no em sembla que serveixi com excusa. Si un jugador és bo, el voldran i el pagaran bé, amb independència de la nacionalitat. Pot ser, s’ha de mirar el problema a l’inrevés: Per què no hi ha gairebé cap jugador i cap entrenador anglès fora de les Illes? Es possible que, el fet d’estar força ben pagats fa que no vulguin sortir fora? O, pot ser hi ha altres raons.

I, el tema del “sistema”, tampoc en convenç. Ja sabeu que jo són un defensor dels “estils” i, per mí, els “sistemes” (formacions), no són més que jugadors posats damunt del camp d’una manera determinada quan comença el partit. El més important és com jugues.

El primer que un veu quan mira partits de les seleccions Angleses és que, la selecció “A” juga d’una manera i, la resta, d’una manera diferent. Si hom veu les seleccions d’Espanya, Alemanya, Holanda o Itàlia (per posar uns exemples), ens trobem que tothom juga igual. Des de els Sub-16 fins l’absoluta, l’estil i el sistema (“formació”) són gairebé idèntics. A Anglaterra, això no passa. No valoro quina manera és millor. Valoro la diferència. Com es vol tenir èxit en un Club/Selecció si cada equip juga d’una manera diferent? Ho sento, però no ho entenc.

Una cosa que també em sorprèn d’Anglaterra és la falta de competició. Competició en el sentit que s’entén a Espanya. Es a dir, qualsevol equip pot ser Campió d’Espanya en Sub-19 ó Sub-16. A Anglaterra, les competicions d’Elit són només entre el que es coneix com “Academies”, que són el Futbol Base dels equips importants. A Espanya i, més en concret, a Catalunya, que és el cas que conec millor, qualsevol nen de 15 anys pot tenir l’opció de jugar contra el Barça o l’Espanyol, amb independència de la categoria on es troba el 1er equip. Un equip pot ser de 1ª Catalana (5ª Divisió), però el seu equip Sub-16 pot disputar el Campionat de Catalunya com qualsevol altre. Es a dir, la competitivitat és molt alta. A Anglaterra, els equips “B” juguen la Lliga de Reserves. A Espanya, qualsevol equip “B” pot jugar a la 2ª Divisió (parlo de mèrits esportius, evidentment). Es cert que els llatins som molt competitius per natura però, el fet de jugar en una Lliga cada setmana, sabent que pots tenir, com a premi, jugar l’any següent contra un dels “grans”, segur que ajuda. A més, per millorar, has de jugar contra gent que és millor que tú. Si sempre jugues contra gent pitjor que tú, difícilment milloraràs.

Entrenadors bons i dolents n’hi ha a tot arreu. A Anglaterra, Espanya, Alemanya, Holanda i a Itàlia. A més, avui en dia, amb la facilitat que hi ha per l’intercanvi d’informació (Internet, Cursos de Formació arreu del món, etc.), l’accés a idees, metodologies d’entrenament, etc. és molt ampli. Aquest mateix bloc té seguidors de més de 50 països, dels 5 continents. Per tant, dir que els Cursos d’Entrenadors a Anglaterra no són bons i, per tant, la formació dels entrenadors no és l’adequada és, com a molt, una mitja veritat. Un pot aconseguir el seu títol i, després, continuar la seva formació i aprenentatge sense moure’s de casa, amb un simple “click” a l’ordinador. I, entrenadors que es pensen que ja ho saben tot un cop tenen el títol també n’hi ha a tot arreu.

Competir és la base de l’èxit. Competir els jugadors. Competir els entrenadors. I, que ningú confongui competir amb guanyar a qualsevol preu, que són dues coses completament diferents. Jo, personalment, vull guanyar sempre. No m’agrada perdre ni quan jugo sol. Però no vull guanyar de qualsevol manera.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

divendres, 7 de juny de 2013

ESTIC INDIGNAT

Estic indignat, molt indignat. Aquest matí m’he aixecat i he trobat un missatge d’un amic dient-me que havia vist un antic bloc de la meva propietat (“Pensant sobre futbol”, “Thinking about football”), on parlava de la construcció d’un estil de joc, reproduït, fil per randa, al lloc web d’una federació regional d’Austràlia.

En quant he pogut he anat a consultar-ho i, la meva sorpresa ha estat majúscula. Es tractava d’un simple “Copiar i pegar”. Ni tant sols han corregit els errors gramaticals i ortogràfics. Ni això. El més trist és que no hi havia cap menció a la font. Això sí, hi havia frases de Mourinho o Guilherme Oliveira dels qui es feia esment.

Què passa? Que jo no sóc famós o conegut i no cal citar-me? Que només els “cracks” poden fer coses bones? Perquè clar, el document en qüestió no és un document qualsevol. Es el “Pla Tècnic de Desenvolupament” de l’esmentada federació. Per tal que no hi hagi dubtes, la federació és la “Football NSW Southern Branch” d’Austràlia i, el responsable d’aquest invent, el senyor James Muir. He contactat amb ells, és clar, demanant explicacions sobre el fet i, aquesta és la resposta que he rebut (està traduïda de l’anglès; a la versió anglesa del bloc trobareu l’original):

“Hola Jordi

Gràcies pel seu e-mail

El document tècnic és un projecte de document només per als entrenadors dels clubs locals per ajudar-los amb els seus equips i no es per vendre, o amb finalitats de lucre. El document no estava destinat a ser posat en línia i era només per a la discussió i per mostrar la forma en què estem tractant de planejar la nostra filosofia de club amb continguts procedents d'una àmplia gamma de fonts que es troba en línia amb el Programa Nacional d'Austràlia.

Fem ús de “Academy Soccer Coach” (N.A. software per entrenadors), així com altres programes com ara “Soccer Tutor”.

Un cop tinguem informació suficient agrairem totes les fonts i no farem servir el material original, ja que això és només amb la intenció d'iniciar el debat.

Demano disculpes per les molèsties i he demanat que sigui retirat.

Salutacions”

Em sembla molt bé, però jo em demano: Si no havia de ser on-line, per què hi és? Si és un punt per començar la discussió, per què no es cita l’autor com si es fa amb altres parts? Pot ser perquè, com he dit, no sóc famós o conegut i, ningú trobarà l’origen del document? Per què? Per què? Per què?

Que quedi clar que, des del moment en que tinc un bloc a internet és per compartir idees i coneixements. Per tant, no em preocupa, al contrari, agraeixo que hi hagi gent que li agradi les meves coses, perquè vol dir que no ho faig pas tant malament. Jo, com tots, agafo coses d’altres blocs i webs per la meva feina. De Clubs, entrenadors i amants del futbol. Ara, copiar 24 pàgines seguides sense citar-ne la font i penjar-ho a la web em sembla massa.

Però, és el que deia abans. Com que jo no sóc conegut, ni entreno ni he entrenat a cap equip “gran”, suposo que deuen pensar que es pot actuar en total impunitat. Al cap i a la fí, deuen pensar, ningú creurà a aquesta persona si alguna vegada diu que ell és l’autor d’aquest escrit.

I, per això, estic indignat.

Jordi Pascual


Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dimarts, 4 de juny de 2013

I TU, DE QUE JUGUES?

En el futbol actual s’acaben els especialistes. Tret de l´únic especialista real que existeix (per força o per circumstàncies), que és el porter, avui en dia no existeix gairebé cap jugador que només pugui jugar en una posició. Allò de “jo sóc lateral dret, interior esquerra o davanter centre” s’ha acabat. Avui mana la polivalència, el jugador que, en funció del partit i/o les circumstàncies pot fer diferents funcions: el lateral que fa 6 ó 8 gols per temporada o, l’extrem que recupera 3 ó 4 pilotes per partit. Això, com exemple, és el més important avui en dia. O pot ser no? Es possible que ens interessi més un davanter centre que recupera pilotes i dóna opcions als jugadors de segona línia que no pas un golejador amb poca capacitat de treball? Es possible voler un central que pugui jugar de lateral o de mig centre perquè es ràpid i té bona col·locació, però no té alçada? Es possible preferir un extrem que juga a cama canviada que un extrem “clàssic”?

Jo dic que sí. Que TOT és possible. Que TOT serveix. Però TOT vol dir TOT. Es a dir, tant  bo és “el de sempre” com “la novetat”. Qualsevol cosa pot servir, si la fem servir de manera correcta i adequada. La primera feina d’un lateral és defensar la seva banda. La primera feina d’un extrem és centrar i, la primera feina d’un davanter centre és fer gols. I, tot això, passa pel de sempre: per conèixer les característiques dels jugadors que tenim, per tenir clar com juga l’equip i, per tenir molt clar el tipus de jugador que fa falta o, que pot millorar el nostre equip. Tinguem-ho clar, també, que a Messi, Cristiano Ronaldo, Robben o Rooney els vol qualsevol equip del món. Però, no estem parlant d’aquesta mena de jugadors. Estem parlant d’aquells, considerats bons o molt bons jugadors que no tenen aquest “status”. Jugadors que destaquen força, però que, quan els treus d’un determinat rol, perden molt del seu sentit. O jugadors que no fan res espectacular, però tampoc fan res malament.

Pot ser, per allò d’intentar fer els menys errors possibles, donat que, cada cop més els partits es decideixen per petits detalls (o petits errors), es busca molt aquest tipus de jugador. Com que no tothom té la capacitat d’adquirir grans “cracks”, es busca el més fàcil. Que no sempre ho és. S’ha de saber veure molt bé el potencial d’un jugador per endevinar que podrà jugar en vàries posicions i, en cap d’elles ho farà malament. Pot ser, en cap serà un especialista consumat, però, com que té allò que en diuen “fiabilitat”, podrà resoldre els problemes que se li presentin.

Ara bé, anem al costat contrari. I, si som capaços de produir un central que sigui central? O un extrem que sigui extrem? No ens interessa això? Crec que, moltes vegades, entrenem els jugadors sense pensar en què podrien fer. No confondre “què saben fer” amb “què podrien fer”. No és el mateix. Un jugador pot ser molt bo rematant a gol, però és incapaç de crear una jugada. Per tant, sembla lògic que jugui de davanter centre. Ara bé, quina classe de davanter centre? Perquè no tots els golejadors són iguals. Ni tots aquells que centren pilotes. N’hi ha molt bons fent-ho en carrera; altres, ho fan millor en una posició més estàtica. I com això, qualsevol tipus de jugador que vulgueu. Fins i tot el porter, que hem dit que era un especialista, pot ser de molts tipus: n’hi ha que paren molt bé sota els pals, n’hi ha que el seu punt fort són les sortides aèries. Altres, tenen el joc de peus; altres, són molt bons en 1v1, etc.

Per això, crec que és feina bàsica dels entrenadors descobrir, el més aviat possible, els punts forts i febles dels jugadors, per potenciar uns i, per corregir els altres. Només així tindrem jugadors que són molt bons fent moltes coses. Si només fas una cosa bona, l’has de fer de manera espectacular, perquè si no és així, difícilment triomfaràs. Quants més registres es dominin, més opcions i, això s’aprèn de petit, quan es comença a jugar a futbol. Es bàsic aprendre els “Principis del Joc” de jove, saber com s’orienta un marcatge o, com s’ha de posar el peu per enviar una pilota a l’altre costat del camp o, què és una cobertura o, una temporització. Els millor jugadors són els que més saben aquestes coses.

Per cert, I tú, de què jugues?

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dilluns, 20 de maig de 2013

TECNOLOGIA

Cada cop més, la tecnologia forma part de les nostres vides, a tots els aspectes. Internet, mòbils, etc. amb les seves aplicacions i, la possibilitat de contactar amb qualsevol persona a qualsevol part del món, han obert una sèrie d’opcions inimaginables fa uns anys.

Jo vull parlar de l’aplicació de les tecnologies al món del futbol. Estadístiques, vídeos, programes que permeten fer això o allò, cada cop més hi ha més coses d’aquest estil. Són totes bones o necessàries? Jo crec que sí. Ara bé, discrepo amb la utilització que es fa moltes vegades. Un equip té un 80% de possessió de pilota i perd el partit. Un equip fa 20 xuts a porta i perd un partit. Un equip fa 2 xuts a porta i guanya un partit. Un equip que fa 10 faltes en un partit li assenyalen 3 penals en contra i acaba amb 9 jugadors. I, com això, el que vulgueu. I, aquí, és on les estadístiques no donen moltes pistes o, no en donen cap. Gravar partits, si no sabem després analitzar-los correctament i, extreure les conclusions adequades, no serveix per a res. Apuntar el nombre de córners a favor o pilotes perdudes o, qualsevol altre dada, si no es posa dins el context que correspon no serveix.

Posaré exemples: un jugador fa 80 passades en un partit, de les quals falla només 1. El seu percentatge d’encert és el 98,75%; el problema ve quan la pilota perduda fa que el contrari marqui gol i guanyi el partit. Un altre exemple: Un porter fa 2 aturades en un partit i encaixa 3 gols. Vol dir això que la seva actuació és dolenta? Un altre exemple: Un jugador veu una tarja groga cada 2 partits. Vol dir que és un jugador brut?

Analitzem els exemples. En el primer cas, el que ens interessa saber és com i per què perd la pilota: Estava passant la pilota en llarg quan no sap fer-ho? Tenia línies de passada? Les va utilitzar? Tenia suport lateral, frontal, per darrera? Havia un rebut una passada compromesa d’un company i, això el va deixar en situació difícil per passar?

En el segon cas, els tres gols que rep el porter són de segona o tercera jugada després d’un córner en contra que no es rebutja, l’altre gol el rep en un contraatac on un contrari està sol davant ell i, el tercer gol és un penal. Qui era que no ha rebutjat? Per què no s’ha rebutjat? S’ha rebutjat bé però no hi havia ningú per rebre el rebuig? Per què hi ha un contraatac? Per què ningú talla el contraatac? El penal, és conseqüència d’una jugada aïllada? Era un jugador que dribla dins l’àrea? Eren correctes les marques? Podíem evitar el penal?

Finalment, al tercer cas podríem preguntar coses com, és correcta la posició del jugador? Són els altres que l’han deixat en mala posició? Ha de cobrir excessiu terreny i, per això, arriba tard a les intercepcions?

Com aquestes, ens podem plantejar un munt de preguntes per a cada situació; els números ens diuen “fets” però, en general, no ens diuen “perquès”. Nosaltres, com entrenadors o jugadors, hem de viure en el dubte permanent: Per què això? Per què no allò? Per què a la dreta? Per què a l’esquerra?, etc. No n’hi ha prou amb saber què he de fer en un moment donat de partit. He de saber perquè ho faig, per tal que, quan es presenti una situació similar en un altre moment del partit i, a un altre lloc del camp, es pugui actuar de manera correcta.

La tecnologia ens pot ajudar molt, o poc. Es el seu ús adequat el que segur ens ajuda molt. Deixar-ho tot en mans d’uns números sense saber-los “llegir” és el que no ens ajudarà. No és quantes faltes fem en un partit; és on fem les faltes i, per què hem de fer faltes.

De fet, l’única part de la tecnologia que és incontestable és el marcador final: El que ha fet més gols guanya, encara que, de vegades, no sapiguem per què.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP