COMICS I SUPERHEROIS

Quan era petit, hi havia tot una sèrie de còmics caracteritzats per l’aparició d’uns Superherois (Capità Amèrica, Professor “X”, Ironman, Thor, Batman, Superman, etc.), que tenien tots dues coses en comú.

La primera és que podien perdre batalles, però sempre acabaven guanyant la guerra. Pot ser, al començament de la història que s’explicava, eren superats pels dolents, però, al final, sempre acabaven guanyant.

La segona és que la seva aparició estel·lar es produïa sempre cap el final i, arreglava els problemes que hi havia, per grans que fossin aquests. Tothom ho sabia, però no per això tots esperàvem el moment en què començaria a posar als dolents al seu lloc, que era el que es mereixien, és clar, que per això eren els dolents.

Jorge Valdano va definir fa molts anys Romário com “un jugador de dibuixos animats”, tal era la manera de moure`s i de fer del brasiler.

Avui, jo vull definir Messi com un “Superheroi de Còmic”. A tots els que estàvem al Camp Nou ahir o, veient el partit contra el Betis per la tele, ens va venir un esglai quan l’equip de Pepe Mel es va avançar només començar el partit. Es venia de perdre contra el Bayern (i de quina manera), el Madrid havia guanyat (també patint més del que es suposava, però havia guanyat) i, una derrota contra el Betis podia suposar que el Madrid es posés a 5 punts el dimecres, que té partit avançat contra el Màlaga per allò de la Final de Copa que es juga un divendres perquè el dissabte hi ha “Eurovisión”, etc, etc. I tots sabem com és general, el seguidor barcelonista: es passa de l’optimisme al pessimisme (i a la inversa), amb més facilitat que prendre’s un cafè al matí abans d’anar a la feina.

Sort que Alexis (si, el mateix que no serveix per res, segons molts), va empatar pocs minuts més tard i, mentre Villa fallava tot el que era possible fallar (i l’impossible, també), va arribar el segon –i gran  gol-, del Betis quan estavem a punt d’arribar a la mitja part.

El Superheroi? Doncs, com correspon, estava a la banqueta mirant-s’ho tot amb una cara de “no em puc creure el que fallem; hauré d’arreglar-ho jo”. Va començar la segona part i, de sobte, el Camp Nou va embogir. Però, no hi ha cap gol! Què passa? Doncs passa que el Superheroi havia començat a escalfar i, els pessimistes es varen tornar optimistes.

Villa, per fí, va fer gol i, el Barça va empatar el partit. Messi va substituir Villa (crec que mai els seguidors blaugranes, i els que no ho són, tenien tant clar quin seria el canvi que es faria), i, el Superheroi va entrar en accció: amb 15 minuts va tenir prou per fer dos jugades de les seves, fer dos gols –un de falta, espectacular-, i enviar una altra falta, a peu canviat (era per un dretà i Xavi estava allà per xutar-la), a la creueta de la porteria contrària. Per cert, “Xarli” Rexach ja va fer aquest gol al Calderón fa uns 36 ó 37 anys. Aquest jugador també era diferent.

El Superheroi ja havia fet la feina. Els seguidors blaugranes podien respirar tranquils, sabent que dimecres, si el Madrid no guanya, el Barça serà Campió de Lliga, que no és poca cosa, per molt que alguna gent intenti minimitzar-la.

Per cert, com bon Superheroi, no va marxar del camp content del tot. I ara? Què passa? Es va lesionar? Va veure una tarja que l’impedirà jugar el proper partit? Res d’això. Simplement, tot i ser un Superheroi, va fallar una ocasió, a pocs segons del final, que hagués estat el “hat-trick” i, tots sabem com li desagrada a Messi fallar un gol. Encara que ho hagi fet tot bé. Encara que els dolents ja estiguin tancats a la presó. Encara que no serveixi per res. Be per res, sí. Hagués sigut el gol 47 a la Lliga. Només 3 menys que l’any passat. Però, encara queden 4 partits. Segur que el Superheroi farà alguna cosa especial, que per això és un Superheroi.