Seguidors

Pàgines

dijous, 27 de juny de 2013

TIKI-TAKA: L'ORIGEN

El “tiki-taka” torna a estar de moda, si alguna vegada ho ha deixat d’estar en els darrers anys. El retorn de Pep Guardiola a les banquetes, en concret, a la del FC Bayern, ha fet que es torni a parlar amb força d’aquest concepte i, fins i tot, alguns mitjans de comunicació alemanys ja l’han rebatejat com “tikki-takken”. Ara bé, d’on surt això de “tiki-taka”?

Bé, el primer que s’ha de dir és que el nom “original” és “tiqui-taca” i és, encara que no ho sembli, un terme despectiu per referir-se a aquesta manera de jugar on els jugadors toquen i toquen la pilota, segons alguns, de manera avorrida.

A Espanya, molta gent pensa que l’origen està en el periodista que va morir fa un temps, Andrés Montes. Montes es va fer molt popular, primer retransmetent els partits de l’NBA per Canal+. Un estil diferent de narrar i la utilització de certes frases enginyoses, així com posar malnoms als jugadors el va fer molt famós. Després va passar a retransmetre partits de futbol a “La Sexta”, començant al Mundial d’Alemanya. El cert és que Montes va fer molt popular l’expressió “tiqui-taca” (o tiki-taka), però l’origen és molt més antic.

Altra gent li atribueix aquest mot a l’entrenador Javier Clemente. Clemente, com altres, també es referia (o es refereix), de manera despectiva a aquest tipus de joc. De Clemente són frases com “El millor atac és una bona defensa”. Sense comentaris.

El cert és que el primer al que es va escoltar aquest nom és a José Mari Maguregui (el “magu”), ex-jugador i ex-entrenador d’un munt d’equips. Com a jugador va estar bàsicament a l’Ath. Bilbao, tot i que també va estar a Sevilla, Espanyol o Huelva. Com a entrenador, al Racing de Santander, Espanyol, Celta, At. Madrid o Almería, entre altres, i, en algun d’ells, 2 ó 3 cops.

De l’època a l’Espanyol, (1980-1983), és el “tiki-taka”. Maguregui ho va fer en una entrevista a televisió, on parlant de maneres de jugar va referir-se al joc de possessió d’aquesta manera despectiva. Maguregui, com molts a l’època, defensava un joc molt directe i basat en la força física dels jugadors, no pas en les qualitats tècniques. Al Barça, hi havia jugadors de l’estil de Schuster, Landáburu, “Tente” Sánchez, Rubio o Estella, i Maradona arribaria un parell d’anys més tard. Sense ser tant com és ara, el joc del Barça ha estat sempre un joc més de toc i no pas de potència (vegeu els jugadors esmentats) i, Maguregui es va referir a ells d’aquesta manera, en el sentit de tant “tocar” i “tocar” era avorrit. D’aquí ve el “tiki-taka”: de tocar-tocar.

El cert és, que al principi es va escriure “tiqui-taca” i, ningú més se’n va recordar fins que Montes, com hem dit abans, ho va tornar a fer popular a partir del 2006. Això coincideix, a més, amb la “Champions” guanyada pel Barça a París contra l’Arsenal. Ja hi havia Xavi i Iniesta i, Messi se la va perdre per lesió. Tot plegat i, sobre tot, a partir de l’EURO 2008, va fer el terme molt popular a tot el món. Com que “tiqui” era bastant difícil de pronunciar per aquells que no tenen el so “qu” va aparéixer el” tiki” com a grafia de la pronunciació. La resta de la història ja és prou coneguda per tothom.

Com es diu vulgarment, “al César el que és del César” i, “al Magu el que és del Magu”.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dissabte, 15 de juny de 2013

CREATIVITAT I ERRORS

Des de fa ja uns anys, es parla molt de la creativitat al futbol. Es diu que no hi ha jugadors creatius com abans. Que tantes tàctiques a edats joves no és bo. Que s’ha de deixar que els jugadors facin damunt el camp i, que “experimentin” amb els errors.  Em sembla molt bé tot això. Ara bé, cal distingir, doncs crec que hi ha molts conceptes barrejats.

Per una banda, sembla que la creativitat només sigui fer 1v1 en qualsevol lloc. I, és molt més això, afegint-hi que aquesta acció pot ser un error moltes vegades. Creativitat pot ser fer una passada de 40 metres que ningú espera per canviar l’orientació del joc. Creativitat pot ser fer un remat de cullera (“xilena”), des de la frontal de l’àrea. Creativitat pot ser temporitzar el joc per esperar que arribin els teus companys. Creativitat pot ser moltes i diferent coses. El problema, com sempre, és quan ser creatiu.  Sortir driblant en defensa quan tens companys ben situats per rebre una passada i sortir de la pressió contrària, és ser creatiu? Fer una passada de 40 metres, de costat a costat de camp, quan amb una passada vertical de 10 metres es queda un company sol davant el porter per marcar, és ser creatiu? Fer un rebuig de cullera quan estàs sol dins l’àrea i pots controlar la pilota, és ser creatiu? Fer una passada de taló, sense saber si hi ha algun company per rebre, és ser creatiu?

I, amb la creativitat mal entesa, arriben els errors. I, quan parlo d’errors, em refereixo als errors no forçats, als que es podien evitar: passades incorrectes, dribblings innecessaris, tot aquests tipus. Posaré un exemple. Imagineu un nen de 12 anys que vol fer una passada; la passada és interceptada per un contrari i acaba en gol. Es un error, diran molts i, hem de deixar que s’equivoquin. Però, quin és el error? Podia fer una altra passada més senzilla? Ha escollit malament la passada a fer? Ha colpejat la pilota amb la superfície adequada? Ha comprovat que no hi hagués contraris que poguessin interceptar? El nen ha fet un error, sí. Però, quin o quins d’aquests que hem dit? Segur que el nen sap quin és l’error? Perquè, si no té present totes les variables, segur que sabrà corregir l’error?

Fa uns anys veia per la televisió una competició internacional de joves (Sub-20).  El lateral esquerra d’un equip volia sortir cada vegada driblant. Fins que va perdre la pilota, es va veure obligat a fer falta i, a més, va ser targeta groga. Com que ja en tenia una, va ser expulsat. El seu equip va quedar amb 10 jugadors i, va perdre el partit. Això és creativitat? Segur? Per mí es una altra cosa.

I ve la pregunta del milió. Qui li ha de fer veure al jugador quin és l’error? L’entrenador, no? I aquí venen molts dels problemes. Hi ha molts entrenadors que defensen aquesta “creativitat” i aquests “errors” perquè no saben quins són els errors que hi ha. Queda molt bé dir que “jo dono llibertat als nens” quan, en realitat, no es sap què s’ha de corregir. La descoberta guiada i, el procés d’aprenentatge/error, tant de moda actualment, es confonen moltes vegades amb la manca de coneixements. I, això, es lliga moltes vegades amb allò de “el nostre temps (de l’entrenador), és als entrenaments; el partit és el temps dels jugadors”. No hi estic en absolut d’acord amb aquesta afirmació. Sempre és el “nostre temps” (de tots, jugadors i entrenadors). El futbol és un joc d’equip; no són, únicament, 11 individus damunt el camp. Es 1 equip. I, nosaltres, som entrenadors d’un equip de dilluns a diumenge i, els jugadors són jugadors d’un equip de dilluns a diumenge. I, que ningú confongui això amb que s’ha d’entrenar als individus. No té res a veure una cosa amb l’altre.

Un dels errors més clàssic, pel que fa als entrenadors, és pensar que els sistemes (formacions), són els que marquen la manera de jugar d’un equip. Es totalment a l’inrevés. Es a partir de la manera de jugar (l’estil o model de joc), que escollirem un sistema o un altre. I la manera de jugar es treballa, com es treballa tot. Si pensem que posant els jugadors al camp d’una manera determinada, hem de jugar d’una manera determinada, estem molt equivocats. Si ja no tenim clar això, com podem tenir clar els errors dels nostres jugadors?

El que han de conèixer els jugadors són les diferents opcions que poden tenir i, a partir d’aquí, escollir la que pugui ser millor.  Com s’aconsegueix, això? Treballant-ho als entrenaments. No fer-ho és un gran error.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dimarts, 11 de juny de 2013

EL PROBLEMA ANGLES

L’eliminació, un cop més, d’una selecció d’Anglaterra , en aquest cas, l’Europeu Sub-21 que es juga a Israel, reobre, si alguna vegada va estar tancat, el debat sobre el futbol a Anglaterra.
S’assenyalen, com a possibles causes d’aquesta nova desfeta, diferents opcions:

1)  El nivell dels entrenadors és molt baix i, com a conseqüència, el nivell formatiu dels jugadors també ho és-
2)  Els salaris dels jugadors són tant alts que els jugadors estrangers venen en detriment dels jugadors locals.
3)   El sistema de joc típic de les Illes (el famós 1-4-4-2), no és adequat al temps actual.

Pot ser és una mica d’això i, pot ser, altres coses, tot i que, el tema dels salaris no em sembla que serveixi com excusa. Si un jugador és bo, el voldran i el pagaran bé, amb independència de la nacionalitat. Pot ser, s’ha de mirar el problema a l’inrevés: Per què no hi ha gairebé cap jugador i cap entrenador anglès fora de les Illes? Es possible que, el fet d’estar força ben pagats fa que no vulguin sortir fora? O, pot ser hi ha altres raons.

I, el tema del “sistema”, tampoc en convenç. Ja sabeu que jo són un defensor dels “estils” i, per mí, els “sistemes” (formacions), no són més que jugadors posats damunt del camp d’una manera determinada quan comença el partit. El més important és com jugues.

El primer que un veu quan mira partits de les seleccions Angleses és que, la selecció “A” juga d’una manera i, la resta, d’una manera diferent. Si hom veu les seleccions d’Espanya, Alemanya, Holanda o Itàlia (per posar uns exemples), ens trobem que tothom juga igual. Des de els Sub-16 fins l’absoluta, l’estil i el sistema (“formació”) són gairebé idèntics. A Anglaterra, això no passa. No valoro quina manera és millor. Valoro la diferència. Com es vol tenir èxit en un Club/Selecció si cada equip juga d’una manera diferent? Ho sento, però no ho entenc.

Una cosa que també em sorprèn d’Anglaterra és la falta de competició. Competició en el sentit que s’entén a Espanya. Es a dir, qualsevol equip pot ser Campió d’Espanya en Sub-19 ó Sub-16. A Anglaterra, les competicions d’Elit són només entre el que es coneix com “Academies”, que són el Futbol Base dels equips importants. A Espanya i, més en concret, a Catalunya, que és el cas que conec millor, qualsevol nen de 15 anys pot tenir l’opció de jugar contra el Barça o l’Espanyol, amb independència de la categoria on es troba el 1er equip. Un equip pot ser de 1ª Catalana (5ª Divisió), però el seu equip Sub-16 pot disputar el Campionat de Catalunya com qualsevol altre. Es a dir, la competitivitat és molt alta. A Anglaterra, els equips “B” juguen la Lliga de Reserves. A Espanya, qualsevol equip “B” pot jugar a la 2ª Divisió (parlo de mèrits esportius, evidentment). Es cert que els llatins som molt competitius per natura però, el fet de jugar en una Lliga cada setmana, sabent que pots tenir, com a premi, jugar l’any següent contra un dels “grans”, segur que ajuda. A més, per millorar, has de jugar contra gent que és millor que tú. Si sempre jugues contra gent pitjor que tú, difícilment milloraràs.

Entrenadors bons i dolents n’hi ha a tot arreu. A Anglaterra, Espanya, Alemanya, Holanda i a Itàlia. A més, avui en dia, amb la facilitat que hi ha per l’intercanvi d’informació (Internet, Cursos de Formació arreu del món, etc.), l’accés a idees, metodologies d’entrenament, etc. és molt ampli. Aquest mateix bloc té seguidors de més de 50 països, dels 5 continents. Per tant, dir que els Cursos d’Entrenadors a Anglaterra no són bons i, per tant, la formació dels entrenadors no és l’adequada és, com a molt, una mitja veritat. Un pot aconseguir el seu títol i, després, continuar la seva formació i aprenentatge sense moure’s de casa, amb un simple “click” a l’ordinador. I, entrenadors que es pensen que ja ho saben tot un cop tenen el títol també n’hi ha a tot arreu.

Competir és la base de l’èxit. Competir els jugadors. Competir els entrenadors. I, que ningú confongui competir amb guanyar a qualsevol preu, que són dues coses completament diferents. Jo, personalment, vull guanyar sempre. No m’agrada perdre ni quan jugo sol. Però no vull guanyar de qualsevol manera.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

divendres, 7 de juny de 2013

ESTIC INDIGNAT

Estic indignat, molt indignat. Aquest matí m’he aixecat i he trobat un missatge d’un amic dient-me que havia vist un antic bloc de la meva propietat (“Pensant sobre futbol”, “Thinking about football”), on parlava de la construcció d’un estil de joc, reproduït, fil per randa, al lloc web d’una federació regional d’Austràlia.

En quant he pogut he anat a consultar-ho i, la meva sorpresa ha estat majúscula. Es tractava d’un simple “Copiar i pegar”. Ni tant sols han corregit els errors gramaticals i ortogràfics. Ni això. El més trist és que no hi havia cap menció a la font. Això sí, hi havia frases de Mourinho o Guilherme Oliveira dels qui es feia esment.

Què passa? Que jo no sóc famós o conegut i no cal citar-me? Que només els “cracks” poden fer coses bones? Perquè clar, el document en qüestió no és un document qualsevol. Es el “Pla Tècnic de Desenvolupament” de l’esmentada federació. Per tal que no hi hagi dubtes, la federació és la “Football NSW Southern Branch” d’Austràlia i, el responsable d’aquest invent, el senyor James Muir. He contactat amb ells, és clar, demanant explicacions sobre el fet i, aquesta és la resposta que he rebut (està traduïda de l’anglès; a la versió anglesa del bloc trobareu l’original):

“Hola Jordi

Gràcies pel seu e-mail

El document tècnic és un projecte de document només per als entrenadors dels clubs locals per ajudar-los amb els seus equips i no es per vendre, o amb finalitats de lucre. El document no estava destinat a ser posat en línia i era només per a la discussió i per mostrar la forma en què estem tractant de planejar la nostra filosofia de club amb continguts procedents d'una àmplia gamma de fonts que es troba en línia amb el Programa Nacional d'Austràlia.

Fem ús de “Academy Soccer Coach” (N.A. software per entrenadors), així com altres programes com ara “Soccer Tutor”.

Un cop tinguem informació suficient agrairem totes les fonts i no farem servir el material original, ja que això és només amb la intenció d'iniciar el debat.

Demano disculpes per les molèsties i he demanat que sigui retirat.

Salutacions”

Em sembla molt bé, però jo em demano: Si no havia de ser on-line, per què hi és? Si és un punt per començar la discussió, per què no es cita l’autor com si es fa amb altres parts? Pot ser perquè, com he dit, no sóc famós o conegut i, ningú trobarà l’origen del document? Per què? Per què? Per què?

Que quedi clar que, des del moment en que tinc un bloc a internet és per compartir idees i coneixements. Per tant, no em preocupa, al contrari, agraeixo que hi hagi gent que li agradi les meves coses, perquè vol dir que no ho faig pas tant malament. Jo, com tots, agafo coses d’altres blocs i webs per la meva feina. De Clubs, entrenadors i amants del futbol. Ara, copiar 24 pàgines seguides sense citar-ne la font i penjar-ho a la web em sembla massa.

Però, és el que deia abans. Com que jo no sóc conegut, ni entreno ni he entrenat a cap equip “gran”, suposo que deuen pensar que es pot actuar en total impunitat. Al cap i a la fí, deuen pensar, ningú creurà a aquesta persona si alguna vegada diu que ell és l’autor d’aquest escrit.

I, per això, estic indignat.

Jordi Pascual


Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP 

dimarts, 4 de juny de 2013

I TU, DE QUE JUGUES?

En el futbol actual s’acaben els especialistes. Tret de l´únic especialista real que existeix (per força o per circumstàncies), que és el porter, avui en dia no existeix gairebé cap jugador que només pugui jugar en una posició. Allò de “jo sóc lateral dret, interior esquerra o davanter centre” s’ha acabat. Avui mana la polivalència, el jugador que, en funció del partit i/o les circumstàncies pot fer diferents funcions: el lateral que fa 6 ó 8 gols per temporada o, l’extrem que recupera 3 ó 4 pilotes per partit. Això, com exemple, és el més important avui en dia. O pot ser no? Es possible que ens interessi més un davanter centre que recupera pilotes i dóna opcions als jugadors de segona línia que no pas un golejador amb poca capacitat de treball? Es possible voler un central que pugui jugar de lateral o de mig centre perquè es ràpid i té bona col·locació, però no té alçada? Es possible preferir un extrem que juga a cama canviada que un extrem “clàssic”?

Jo dic que sí. Que TOT és possible. Que TOT serveix. Però TOT vol dir TOT. Es a dir, tant  bo és “el de sempre” com “la novetat”. Qualsevol cosa pot servir, si la fem servir de manera correcta i adequada. La primera feina d’un lateral és defensar la seva banda. La primera feina d’un extrem és centrar i, la primera feina d’un davanter centre és fer gols. I, tot això, passa pel de sempre: per conèixer les característiques dels jugadors que tenim, per tenir clar com juga l’equip i, per tenir molt clar el tipus de jugador que fa falta o, que pot millorar el nostre equip. Tinguem-ho clar, també, que a Messi, Cristiano Ronaldo, Robben o Rooney els vol qualsevol equip del món. Però, no estem parlant d’aquesta mena de jugadors. Estem parlant d’aquells, considerats bons o molt bons jugadors que no tenen aquest “status”. Jugadors que destaquen força, però que, quan els treus d’un determinat rol, perden molt del seu sentit. O jugadors que no fan res espectacular, però tampoc fan res malament.

Pot ser, per allò d’intentar fer els menys errors possibles, donat que, cada cop més els partits es decideixen per petits detalls (o petits errors), es busca molt aquest tipus de jugador. Com que no tothom té la capacitat d’adquirir grans “cracks”, es busca el més fàcil. Que no sempre ho és. S’ha de saber veure molt bé el potencial d’un jugador per endevinar que podrà jugar en vàries posicions i, en cap d’elles ho farà malament. Pot ser, en cap serà un especialista consumat, però, com que té allò que en diuen “fiabilitat”, podrà resoldre els problemes que se li presentin.

Ara bé, anem al costat contrari. I, si som capaços de produir un central que sigui central? O un extrem que sigui extrem? No ens interessa això? Crec que, moltes vegades, entrenem els jugadors sense pensar en què podrien fer. No confondre “què saben fer” amb “què podrien fer”. No és el mateix. Un jugador pot ser molt bo rematant a gol, però és incapaç de crear una jugada. Per tant, sembla lògic que jugui de davanter centre. Ara bé, quina classe de davanter centre? Perquè no tots els golejadors són iguals. Ni tots aquells que centren pilotes. N’hi ha molt bons fent-ho en carrera; altres, ho fan millor en una posició més estàtica. I com això, qualsevol tipus de jugador que vulgueu. Fins i tot el porter, que hem dit que era un especialista, pot ser de molts tipus: n’hi ha que paren molt bé sota els pals, n’hi ha que el seu punt fort són les sortides aèries. Altres, tenen el joc de peus; altres, són molt bons en 1v1, etc.

Per això, crec que és feina bàsica dels entrenadors descobrir, el més aviat possible, els punts forts i febles dels jugadors, per potenciar uns i, per corregir els altres. Només així tindrem jugadors que són molt bons fent moltes coses. Si només fas una cosa bona, l’has de fer de manera espectacular, perquè si no és així, difícilment triomfaràs. Quants més registres es dominin, més opcions i, això s’aprèn de petit, quan es comença a jugar a futbol. Es bàsic aprendre els “Principis del Joc” de jove, saber com s’orienta un marcatge o, com s’ha de posar el peu per enviar una pilota a l’altre costat del camp o, què és una cobertura o, una temporització. Els millor jugadors són els que més saben aquestes coses.

Per cert, I tú, de què jugues?

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP