Seguidors

Pàgines

dimarts, 24 de setembre de 2013

EL DEBAT


Ni ha hagut prou amb què Piqué digués que el Barça, bàsicament a l’època Guardiola, era “esclau del tiki-taka” perquè s’hagi encès el debat sobre l’estil de joc del Barça.  Pautasso (l’ajudant de Gerardo Martino), va dir a la prèvia del Rayo-Barça de dissabte que, de vegades no calia ser tan ofensiu, que si el Barça guanyava per 2-0 davant el Sevilla es podia més o menys tancar al darrera i sortir a la contra. Per acabar-ho d’adobar, el Barça, després d’un munt de partits oficials, va tenir menys possessió que el seu rival, precisament contra el Rayo.

Primera consideració: algú li ha explicat al Sr. Pautasso a quin Club està? Què és el que volen els socis i afeccionats del Barça? Algú li ha dit que aquí no n’hi ha prou amb guanyar, i molt menys al Camp Nou?

Segona consideració: Han sigut precisament aquells mitjans més considerats “barcelonistes” (o sigui, molt propers a l’actual Junta), els qui han donat més raó a Piqué, que ja n’hi ha prou de tanta possessió i tanta passada, que cal jugar d’una altra manera. Curiosament, aquells mitjans que més van carregar contra Pep Guardiola en el seu moment. Casualitat? No crec. I, els disbarats que estic llegint darrerament als diaris no fan més que confirmar que molts parlen per no estar callats i, escriuen perquè han d’omplir pàgines, no importa el què diguin.

Tercera consideració: el “tiki-taka” va néixer de Maguregui, com ja he dit algún cop i, es referia, ridiculitzant-lo, a aquest joc de tocar i tocar. El problema actual rau en què molts d’aquests que critiquen aquesta mena de joc no saben ni en què consisteix ni, sobre tot, com es treballa. No és tocar per tocar, ni passar per passar. El primer que cal tenir en compte és allò que deia Cruyff: Si jo tinc la pilota, tú no la tens i, tens dos problemes per fer gol. El primer és tenir la pilota. El segon que cal tenir en compte és el que deia Guardiola: No es toca (passa), si no et pressionen. Es a dir, PRIMER la conducció que la passada.

Quarta consideració: la base del joc de possessió és la posició, però no la posició dels jugadors. Es la posició de l’equip. Es que l’equip mantingui la seva estructura estigui on estigui la pilota i la tingui el jugador que la tingui i, allò que també deia el Guardiola i, que jo he dit moltes vegades: La pilota ens ordena. En funció d’on està aquesta, han d’estar els jugadors. Qualsevol cosa que es faci, ja sigui jugar amb “fals 9”, ja sigui que centri el lateral o l’extrem, que arribin un o dos jugadors de segona línia, etc. tot depèn del posicionament dels jugadors. Si els jugadors estan mal posicionats, l’atac és dolent i, la pèrdua de pilota provoca moltes més opcions per als contraris. Potser convindria començar a mirar això, abans de parlar de canviar l’estil.

Cinquena consideració: Qualsevol Club ha de tenir una estructura on tothom jugui la mateixa idea. El mateix joc és impossible, donat que els jugadors no són els mateixos i, per tant, a cada equip hi haurà variants en funció de la tipologia de jugadors. No hi ha dos laterals drets iguals, ni dos mig centres, ni hi ha dos Messi. Així de senzill

Sisena consideració: Amb tot el què he dit abans, pot haver-hi debat sobre l’estil, evidentment. Ara bé, que sigui un debat clarament futbolístic i, no enverinat amb idees “polítiques” sobre el tema (que els diaris en van plens sobre aquest i altres: només cal recordar aquella portada sobre Valdés que deia “nos deja tirados” o, els articles de Racionero sobre el mateix Valdés ó, el que ha dit Vehils sobre Iniesta i el vendre els “cracks” o, tot el que es diu sobre el mateix “canvi d’estil”), i, que sigui un debat que afecti a la manera de jugar del FC Barcelona. De tots els seus equips, no el primer equip. Per què s’ha de fer que el lateral esquerra de l’Infantil (U-14) ó Cadet (U-16), jugui d’una manera si, quan arriba al primer equip es juga d’una manera diferent? Algú li veu sentit a això?

Consideració final: el Barça s’ha guanyat el respecte i l’admiració del món futbolístic per la manera com ha guanyat els darrers anys. Sobre això, no hi ha debat.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

diumenge, 8 de setembre de 2013

JELOU, MAI NEIM IS ANN

Per diferents raons he estat molt dies sense posar res al bloc. Volia parlar de diferents coses, però he trobat aquesta com la que crec que mereix una reflexió ara mateix.

Com molta gent, ahir vaig veure com Tokio era escollida per organitzar els Jocs Olímpics de 2020. Com molta gent, vaig veure com Madrid, per tercera vegada, veia com li deien “NO”.  Si un veu la premsa espanyola (Diaris, TV, Ràdios, el que sigui), la candidatura de Madrid era la millor, la que més oferia, la que va fer millor presentació, la que...

Els membres del COI, però, són una colla de corruptes, que només pensen en els seus interessos, que no tenen ni idea i, per tant, no van escollir Madrid. Alguns mitjans de comunicació deien que la candidatura de Madrid tenia garantits 50 vots (o sigui, majoria absoluta a la primera votació). De cop i volta, només 26. I els altres 24? Han estat comprats per l’enemic? Han sumat malament?

Bé, deixem això, que no és l’objecte d’aquest article. Més enllà dels problemes econòmics d’Espanya, de no tenir mà dura amb el tema del dopatge, més enllà que s’han de canviar moltes estructures de l’esport a Espanya, jo em quedo amb una altra cosa: El primer que s’ha de canviar és el sistema educatiu espanyol. Veure el President del Govern com només parlava espanyol i, veure el nivell d’anglès de l’alcaldessa de Madrid fa pensar que alguna cosa no funciona. Quan viatges per Europa, veus nens de 11-12 anys amb un nivell d’anglès impensable a Espanya. La majoria de nens poden tenir una conversa més que acceptable en anglès a aquesta edat. I l’aprenen a l’escola. Res d’acadèmies privades. Els nens espanyols, poc més del “Good morning” i “My name is...”. I clar, després, passa el què passa. Als 18 anys no hi ha cap jove que sigui capaç de tenir una conversa en anglès, tret d’aquells que l’han estudiat pel seu compte. Els que ho han fet a l’escola, res de res. I, molts d’aquests són els que després són la classe dirigent del país. I han de sortir a l’exterior a negociar, el que sigui. De tots els Presidents de Govern que hi ha hagut a Espanya en democràcia, crec que només Calvo Sotelo era capaç parlar anglès. Els demés, res, zero. Ni Suárez, ni González, ni Aznar (tret que aquest ho faci en la intimitat, tal i com fa amb el català, segons diu ell, clar), ni Zapatero ni, evidentment, Rajoy. Han de sortir de casa amb un traductor, perquè no poden demanar ni el “café con leche” que deia ahir Ana Botella (que, per aquells que no ho saben és l’esposa d’Aznar). Que diguin el que vulguin, però no és acceptable. De cap de les maneres. Jo sentia vergonya aliena escoltant-la. I, no vaig entendre res del que va dir. Pel que he vist, més d’un membre del COI tampoc va entendre res.

Em va recordar aquella pel·lícula de Louis de Funes, “El Gendarme a Nova York”, on la colla rebia classes d’anglès. La pronunciació, evidentment, era horrible. Igual que la d’ahir. Per fer això, val més fer el discurs en espanyol: també quedes malament, però ningú se’n riu de tú. I estem parlant de la persona que dirigeix 5 ò 6 milions de persones, moltes més de les que viuen a molts països del món. Després, els de sempre parlen que si hi ha mania en contra dels espanyols, que si no són estimats al món, que si això, que si allò. Com es vol ser estimat si no entenen el què dius?

Jordi Pascual


Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP