Seguidors

Pàgines

dimarts, 23 de desembre de 2014

ELECCIONS AL BARÇA (i IV)



En les anteriors entrades he parlat del què, per mí, hauria de ser el Barça del futur. He parlat del model econòmic, de l'esportiu i, de les seccions. Ara toca parlar d'aquell qui és el propietari del Club: El Soci.
Els socis del Barça van a votar, cada 6 anys, el qui serà el seu President. Cada any hi ha l'Assemblea de Compromisaris, que podria reunir una mica més de 4000 socis per decidir les línies generals que ha de seguir la Junta. La realitat és que poc més de 1000 són els que hi assisteixen. I, això és tot. Es molt difícil (per no dir impossible), que els socis puguin tenir altra mena d'actuacions i participació en el dia a dia del Club. Convocar una moció de censura, amb els nous Estatuts, vol dir que han de ser un 15% dels socis amb dret a vot qui la demanin. Uns 20000. En 14 dies i, sense disposar del Cens de Socis.
Els Socis (cada cop menys, per cert), van al Camp Nou cada 15 dies. Una de les raons és que cada cop hi ha menys socis amb seient. Com és això? Bé. Molt senzill. No tota la gent que deixa el seient és reemplaçada per altres socis. A finals dels 90, al Club hi havia grans maldecaps als partits de Champions. Per normativa, el 5% de les entrades han de ser pels seguidors visitants. I, això representava moure un gran nombre de gent (bàsicament a Lateral 3ª Graderia), per poder-ho fer. Avui, això és molt més fàcil. Amb una capacitat d'uns 99000 seients, només 84000 (xifra donada pel Vicepresident Faus a una de les presentacions sobre la reforma del Camp Nou), són socis. Es a dir, s'han perdut uns 15000 abonats (o, s'han guanyat 15000 entrades per posar a la venda cada partit; cadascú que ho miri com vulgui).
I, com que cada cop hi ha menys socis, cada cop és més difícil que hi hagi queixes. Si més no, al camp. Han de donar-se circumstàncies molt especials perquè el soci faci una protesta massiva. No es tracta que el soci protesti cada dia. Ni molt menys. Es tracta d'establir canals que permetin al soci dir-hi la seva. Que pugui participar de manera més activa en el dia a dia. No es tracta, tampoc, de fiscalitzar l'actuació de la Junta. No. Per això han estat escollits.
Per posar un exemple. Els Compromisaris que hem parlat abans són escollits per sorteig. Voleu dir que, per fomentar la participació, no seria millor que aquells socis que volguéssin ser-ho fossin escollits directament? I, si no s'arriba al nombre que marquen els Estatuts, aleshores es fa el sorteig per escollir la resta.
O, que els socis tinguéssin opció d'entrevistes (interactives, per exemple), amb els Directius del Club? Que aquests poguéssin, de tant en tant, anar explicant-nos què passa al Club.
Molts em direu que a la majoria de Clubs això és el que passa. No oblideu una cosa. A la gran majoria de Clubs del món, la gent que va al camp no són els propietaris del Club. Són seguidors, únicament. Aquí, com ja he dit molts cops, nosaltres som els "amos". Les decisions de la Junta estan (o han d'estar), d'acord amb un programa electoral i, amb el que diguem els socis. Als altres Clubs, no. Allà hi ha una persona, o grup de persones que, donat que tenen la majoria d'accions del Club, decideixen el que creuen serà millor pels seus interessos personals. I, si es cansen, s'ho venen i ja està.
Al Barça, això no passa. I no ha de passar. El Barça ha de continuar sent dels seus socis. I aquests dir-hi la seva. I, no es tracta d'enviar un e-mail per queixar-se que el seient està trencat. O que em cau aigua quan plou perquè una canonada de la part superior s'ha trencat. O que... No. Això no és participació del soci. Però, clar, ni els horaris dels partits ni la restauració del Camp Nou ajuda tampoc massa, per no dir que no ajuda res. Partits en dies laborables a les 10 de la nit. Amb uns entrepans i unes begudes a preus exhorbitants (i no hi ha més que això). Els socis que van al camp arriben amb el temps just, veuen el partit i, marxen ràpidament, doncs demà la gent s'ha de llevar aviat per anar a treballar. I, ja no parlem d'aquells que viuen fora de Barcelona i tenen 2-3 hores per arribar-hi. En algun moment es va parlar de fòrmules com la que aplica el Bayern, que treu el seient a aquells que no hi van. L'horari normal a la Bundesliga és les 15:30 del dissabte. Hi ha un partit a les 18:30. Un el divendres a les 20:30 i, els diumenges un partit a les 15:30 i un altre a les 17:30. Com aquí, vaja. I, a alguns els hi agradaria aplicar la mesura. Ja se que em direu que això no és culpa del Club. Que si TV, que si mercat asiàtic, que si... Segurs? Del tot? Ens poden dir quina diferència (en drets de TV), representa jugar diumenge a les 5 de la tarda o diumenge a les 9 de la nit? No ho tinc tant clar.
Quins han de ser els mecanismes que permetin la participació del soci? Com he dit, n'hi ha uns quants: Interactivitat amb Directius, horaris adequats, adaptació de l'Estadi, Assemblees de Compromisaris més representatives... Si hi aneu pensant, segur que en trobareu algunes més.
Es el nostre Club i, a tots ens interessa que això funcioni.
Jordi Pascual
Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dissabte, 6 de desembre de 2014

ELECCIONS AL BARÇA (III)



Històricament, el FC Barcelona ha estat un Club multidisciplinari. Bàsqet, Handbol, Volei, Rugby, etc. han sigut esports on el nom del nostre Club ha estat present. En l'actualitat, fins a 12 modalitats diferents es practiquen al Club. D'elles, 4 són considerades professionals (Bàsquet, Handol, Hoquei Patins i Futsal), mentre que la resta són amateurs.
Les preguntes que es fa molta gent són: cal destinar tants diners a mantenir (en el cas dels esports professionals) unes activitats tant deficitàries per al Club? i, per altra banda, cal tenir tants esports diferents de tipus amateur en un Club tant professional com és el Barça?
Jo us diré que sí. A les dues. Comencem per les seccions amateurs. La darrera en desaparéixer va ser una històrica com era el beisbol.  La justificació era que el cost d'aquesta secció voltava els 400.000€/any i, donat que el Club tenia una "profunda crisi econòmica com a resultat de la Junta anterior", s'havien d'eliminar aquelles despeses que no eren necessàries. Bé, perquè tingueu una idea, portar Neymar i els seus familiars i amics per la presentació del jugador va costar (viatge, hotels, etc.), segons va dir el mateix ex-President Rosell en les seves declaracions davant del Jutge, 301.000€. Es a dir, en un parell de dies, ens gastem el mateix que costa el beisbol en un any. Sense comentaris.
Com el seu nom indica, són equips amateurs; és a dir, els seus practicants fan aquest esport perquè els hi agrada, i, no tenen una compensació econòmica que els permet viure d'aquest esport. Com a tal, es tracta que aquests esports serveixen per passejar el nom del Barça arreu. Competir. Res més que això.  Tants sponsors i partners i no sé quantes coses que tenim, no es pot buscar un de tipus més local que serveixi per cubrir part de les despeses que tenen? Al cap i a la fí, de quans diners (entre tots aquests esports amateurs) parlem? 5M€/any? Per un Club amb un pressupost global de més de 500M€, això vol dir l'1% del total. Per dir-ho d'una manera diferent: El que cobra (en brut), un jugador del nivell mitjà de l'equip de futbol és el que ens costen totes les seccions al cap de l'any. I, hi hauria moltes solucions senzilles, com implicar-hi els jugadors professionals, que servirien per aquests esports. Crec que no cal donar-hi més voltes a la qüestió.
Anem cap els esports "professionals". Equips preparats per competir al màxim nivell en totes les competicions. Equips que juguen la "Champions League" corresponent del seu esport i, que sovint estan a les finals i, les guanyen. Equips que costen molts diners cada any i, que ens diuen que son un forat sense fons. Que, per molt que s'intenti, mai podran donar beneficis. Segur? Algú s'ha mirat bé com funciona la NBA? Algú s'ha mirat bé com funcionen equips arreu d'Europa que no disposen d'un equip de futbol "mare" que dona el nom i moltes coses més? De la mateixa manera que venen molts Clubs d'arreu del mon a veure quin és el model de "La Masia" per portar-lo als seus Clubs i païssos, crec que nosaltres hauriem d'anar allà a veure què i com ho fan. Perquè, si Memphis Grizzlies, amb una capacitat al Fedex Forum de 18.000 espectadors té beneficis i, aquest Club només és dedica a això, haurem de començar a pensar com ho fan allà.
Ens han parlat de tenir sponsors globals per totes les seccions, de tenir un sponsor per cada equip, d'això i d'allò. El que no acabo d'entendre és que un Club com el Barça tingui tants problemes per poder posar un nom comercial a la samarreta quan, segons ens diuen, hi ha tants sponsors i tanta gent que vol invertir en el nostre Club. Alguna cosa no es fa bé. O no sabem vendre la marca "Barça" o, no sabem explicar que representen les diferents seccions o, el que sigui. El que és segur és que alguna cosa no fem bé.
Conjuntament amb la part purament esportiva hi ha l'explotació del recinte esportiu. El "Palau Blau Grana". Aquest ja fa anys que va quedar petit i antiquat. La Junta va posar en el mateix paquet de la reforma del Camp Nou la construcció d'un nou "Palau", quan això era una cosa que portaven al seu programa electoral. Si algú m'explica per quins motius ha d'anar a referendum una cosa que ja ens van dir que volien fer... A més, una de les premises per aquesta nova construcció és que l'Eurolliga de Bàsquet obliga a tenir pavellons amb un mínim de 10.000 persones de capacitat. Quina capacitat tindrà el nou "Palau"? Doncs, 10.000. Es a dir, sembla que la Junta no té gran interés (o no sap com funciona), en un gran recinte esportiu tancat. Més enllà dels partits, hi ha moltes activitats a fer en un Pavelló d'aquestes característiques. Potser ningú els hi ha explicat, però aquí també hi ha "Llotjes VIP", restaurants, etc. Es tracta, igual que el cas del futbol, d'oferir tota una mena de serveis, tant els dies de partits, com la resta de dies. La gent ha de tenir la necessitat de passar el dia a les instal·lacions del Barça i, si hi ha partit de futbol a les 8 del vespre, que no hi hagi un partit del que sigui a les 6, per la senzilla raó que la gent marxa inmediatament del Palau al Camp Nou. Ara, si tens el partit al Palau a les 5, potser hi haurà gent que anirà a menjar alguna cosa abans de canviar d'escenari. Obviament, això va lligat amb la política de preus de les concessions dels serveis de restauració. Amb els preus i serveis actuals, ni al Camp Nou, ni al Palau. Algú s'ha parat a pensar els ingressos que podria haver-hi amb un altre model de preus i servei?
Les seccions van molt relacionades amb l'explotació del "Palau". De fet, no hi ha, ens aquests esports, els ingressos que hi ha al futbol per matèria de televisió i/o entrades. Una de les coses a decidir és que volem fer amb els socis del Club i, la seva relació amb la resta d'esports. Evidentment, el primer que interessa és que la persona que vagi a veure el bàsquet o handbol sigui el soci del Barça. Però, com hem dit abans, hi ha un problema d'explotació. L'equip de futsal va jugar fa uns dies la "Ronda Elite" d'UEFA que dona accés a la "Final Four" d'aquests esport. Es va jugar al "Palau". Assitència d'espectadors? Inferior a 2.000. Alguna cosa no funciona. El mateix amb el básquet. Només hi ha el "Palau" ple 6 ó 7 dies l'any, quan juguem uns 40 partits a casa per temporada. Poc. Molt poc. Tenim, dins els diferents esports, alguns dels millors del món en la seva especialitat, però, normalment, el "Palau" és mig ple (o mig buit, com preferiu). Repeteixo: alguna cosa no funciona. Veus partits d'altres Clubs a les seves competicions domèstiques i els pavellons són plens. I, no parlem ja dels partits de "Champions". Entrades venudes molts dies abans de l'esdeveniment. Amb tants experts en Màrqueting, Noves Tecnologies, etc. no som capaços de trobar fòrmules per omplir un "Palau" que, com a màxim, té una capacitar d'uns 8.000 espectadors? Com omplirem un per 10.000 ó 15.000?
Tenim dos camins. O acceptem el model actual i, sempre ens queixarem que la despesa és insostenible o, comencem a mirar, de manera seriosa, què fan els altres, que omplen pavellons i tenen beneficis.
Jordi Pascual
Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dilluns, 17 de novembre de 2014

ELECCIONS AL BARÇA (II)



En aquesta segona entrada sobre el futur del Barça, vull parlar del model esportiu. De futbol. De les seccions en parlaré en una propera.
El que ha fet gran al Barça als darrers anys, més enllà de les victòries i els títols, és la manera de jugar. Un treball que comença a finals dels 70 amb gent com Oriol Tort o Laureano Ruiz, però que agafa l'impuls definitiu a partir de l'arribada de Cruyff com entrenador. Cruyff porta amb ell el model de treball de l'Ajax i, aquest comença a aplicar-se a tot el futbol base. Fa 25 anys d'això. No 4 dies.
Aquest model (una manera de jugar, una manera d'entrenar) és un dels puntals quan parlem de ser "Més que un Club". Un Club on tots els equips juguen de la mateixa manera, des dels més petits fins el més grans. Evidentment, hi ha variants d'un equip a l'altre, per la senzilla raó que els jugadors no són tots iguals. Però, la idea és una i, només una.
Ara, això ha desaparegut. El primer equip juga d'una manera que poc té a veure amb aquella. Hi ha gent que parla d'evolució, de revolució, inclús... Perdoneu-me, però això d'ara és un altre tipus de joc. Més enllà que agradi o no. De mentres, els més petits del Club segueixen treballant com sempre i, els més propers al primer equip (Barça B, Juvenil A) estan a terra de ningú. Ni aquí, ni allà.
Això és el què han de dir els possibles candidats: Quin model volen. I com s'aplica. I, això vol dir formar gent que pugui aplicar aquest model. I, buscar jugadors que siguin adaptables al model. I, tenir una Secretaria Tècnica eficaç. De res serveix tenir un programa fantàstic (Com diuen que és el COR, amb 20000 jugadors dins la seva base de dades) si, no fitxem el tipus de jugador que ens cal (quan s'ha de fitxar). Aquesta és una segona premisa. Ens han dit un munt de cops ens els darrers temps que, si no es troba el jugador que volem fora, haurem de mirar a casa. Això és la "Filosofia Barça"? Perdoneu, però no. Si es volen fer les coses ben fetes, el primer és mirar a casa. I, si no trobem el què busquem a casa, aleshores caldrà anar fora. Però no a l'inrevés. El Barça inverteix al voltant de 20-25M€/any en el futbol-base.. per anar a fitxar fora? Ho sento, però em perdo.
El model esportiu del Club, doncs, ha de tenir aquestes 3 potes: Model de joc, model d'entrenament i, model de captació/formació.
El model de joc ha de ser el nostre, el que hem tingut fins ara. El que està basat en el joc posicional. Per a tots els equips del Club. I, si algun candidat el vol canviar, que ho digui. No val el que hi ha ara: Dir una cosa (que el model no es discuteix) i, fer-ne una diferent, és a dir, jugar d'una altra manera. I, si el volem canviar, que diguin per què. Allò sobre "el model està obsolet" és una mentida. El problema està en què molts encara no saben com funciona el model i, com que és difícil, o molt díficil, quan no es troben solucions, millor canviar-ho.
De la mateixa manera, i lligat amb l'anterior, amb la manera d'entrenar s'ha de fer el mateix: tothom ha d'entrenar igual (òbviament, amb les diferències que hi ha en funció de l'edat: no és el mateix un nen de 9 anys, que un de 15 que un adult). I, per tant, cal que hi hagi entrenadors formats que entenguin la manera de treballar del Barça. I, pel que sembla, un cop sortim del Barça, no hi ha entrenadors al món que sàpiguen el funcionament del joc posicional. No serà hora de de fer un plantejament a nivell global? De la mateixa manera que hem exportat la marca "Barça" per tot el planeta a nivell d'una sèrie de coses, per què no fer-ho a nivell de metodologia?
Finalment, la tercera pota. La captació i la formació. Com he dit molts cops, el sistema actual de captació no funciona. Com a mínim, la seva estructura. Hi ha molts viatges aquí i allà que es podrien resoldre de manera diferent, de la mateixa manera que hi ha molts llocs on no hi ha presència del Club. S'han de racionalitzar els processos, per tal que hi hagi la màxima presència i, per tant, la màxima informació. I, també, cal fer servir totes les vies per obtenir aquesta informació. I, n'hi ha moltes que no es fan servir. Pel que fa a la formació, com he dit abans, el model actual, el de "La Masia", és el que s'ha de fer servir. Primer, sempre, els de casa. I, mirem bé què fa falta al primer equip i, busquem-ho a casa. No pot ser que el Barça B deixi marxar, especialment en els darrers anys, una pila de jugadors que són substituits per uns altres que, a l'any seguent tornen a marxar. Això, entenc jo, vol dir que no existeix una política clara respecte al tipus de jugadors que es busquen. A més, de la manera que passa majoritàriament: els que marxen ho fan lliures i, els que venen ens costen diners.
Sobre aquestes tres potes entenc que s'ha de construir el Barça del futur. I, si algun candidat creu que les potes han de ser d'una manera diferent, que ho digui. Però que ho concreti. Què i com ho farà. Ens ha de quedar clar a tots. El Barça és un Club de futbol i, de res serveix tenir molts beneficis si després el rendiment al camp no és l'esperat.
Jordi Pascual
Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dissabte, 15 de novembre de 2014

ELECCIONS AL BARÇA (I)



Sembla que la pre-campanya electoral per les eleccions a President del FC Barcelona que, com molt tard, seran a la primavera del 2016, ja ha començat. Més enllà dels possibles/probables candidats vull fer unes reflexions sobre el què crec que qualsevol d'ells ha de tenir en compte
El primer (i és al què va dedicat aquesta entrada), és el model de Club. No el model en quant fa referència a la part esportiva, però sí pel que fa a la part econòmic-social.
El Barça és un Club amb uns 150.000 propietaris: els socis. Tots ells amb els mateixos drets i deures. Cada 6 anys, per sufragi universal, escollim la persona que ens haurà de dirigir durant aquest període.
Cada any, per poder controlar l'acció de la Junta, tenim l'Assemblea General de Compromisaris. Primer problema. Els compromisaris, bàsicament, son escollits mitjançant un procés de sorteig. Es a dir, per molt que un vulgui anar a aquesta Assemblea, si la màquina no escull el teu número de soci, no hi seràs. Això, entre altres coses, fa que, una Assemblea que té més de 4.000 possibles participants, només en tingui, a l'hora de la veritat, al voltant d'uns 1.000. Poca gent. Molt poca, per decidir i, molts cops, sense tota la informació necessària, el que volem que es faci en el proper període.
Per altra banda, una de les coses que s'està plantejant és si, amb el model actual, pot incrementar-se, de manera substancial el nivell d'ingressos/beneficis del Club. Al cap i a la fi, si el Club no té beneficis, no es poden fitxar jugadors (si fan falta), no es poden fer millores en infrastructures, etc.
Per fer-ho fàcil, direm que, bàsicament, hi ha 3 tipus de model de Club. El primer és el que hem dit. El que té el Barça actualment. Aquell on, els que van al camp, son els propietaris, al 100%, de tot el que representa el Club.
El segon model és el que segueixen la gran majoria de Clubs arreu del mon. El Club és una societat amb un/s propietaris. Aquests són els que decideixen tot el que passa al Club. La gent que va al camp a veure els partits, llevat que siguin accionistes, no tenen cap poder de decisió sobre el què passa al Club.
Hi ha un tercer model que, majoritàriament, es fa servir a Alemanya. Bàsicament, en aquest model, els seguidors  (els "socis" en el cas del Barça), són els propietaris del Club de futbol. Al mateix temps, existeix una "Societat" que és la responsable de tot el tema màrketing, publicitat, etc. Es a dir, el que és la part "no esportiva". El Club (és a dir, la part esportiva), és l'accionista d'aquesta "Societat".
La pregunta clau és: Pot el Barça, amb la seva estructura actual, mantenir el mantenir el mateix nivell d'ingressos/beneficis que tenen els altres grans Clubs?
Si, la resposta es SI, no cal parlar-ne més. Només (i ja representa una gran feinada), s'hauran de buscar els mecanismes que permetin una major participació del soci i, al mateix temps, un control més gran de l'actuació de la Junta Directiva. I, quan dic control, no vull dir un organisme que fiscalitzi cada 5 minuts què està fent la Junta. Al cap i a la fí, quan s'escull aquesta és perquè es creu que són els millors preparats per fer-ho. Em refereixo a alguna mena de "Parlament" o, com li vulgueu dir, que sigui capaç de dir SI o NO a certes actuacions concretes (com poden ser els diners invertits en fitxages, infrastructures, etc.). No es tracta que, cada cop que es compra un ordinador (per posar un exemple), s'hagi de demanar a aquest Organisme que dongui l'aprovació. No. Això és el dia a dia de la Junta. Es tracta, a grans trets, del control general de les grans partides del Pressupost.
Si la resposta a la pregunta que ens hem fet abans és NO, caldrà que anem pensant què volem ser. Què i com.
Ser una "Societat", com la majoria de Clubs, representa que, els que van al camp, com a principi, no decideixen res. Ja no són propietaris. Els propietaris són un grup de gent que inverteix els seus diners i que, com a tal, el seu primer objectiu és tenir un benefici econòmic. no esportiu. Perquè ens entenguem: guanyar la Champions League és bò pels diners que representa per l'entitat, no pel fet esportiu. Això vol dir que es poden comprar i vendre jugadors en funció d'un compte de resultats, no del rendiment que puguin donar al camp. El gran avantatge, per la majoria dels "socis" actuals és que els nostres diners ja no corren perill. Són uns altres qui guanyen o perden. Com a qualsevol empresa normal i corrent. Perquè això és en què es convertiria el Barça. Una empresa com qualsevol que fabrica cotxes o begudes. Com a qualsevol empresa normal i corrent, hi haurà uns sponsors/patrocinadors que pagaran uns diners per tal que al camp és vegin les seves marques comercials. Que seran qui tenen dret a tenir entrades per als partits importants. Per això paguen. Als demés, si ens agrada, bé i,l si no, també. I, el dia que es cansin d'aquest "juguet" marxaran. Vendran les seves accions a unes altres persones. Que continuaran decidint el millor per les seves butxaques. Exemples d'això són el Manchester United, Milan, Liverpool, PSG, etc.
La segona opció, si no fos possible l'actual, és el model alemany. Aquí, hi ha una societat que representa el que no és part esportiva. El Club esportiu continua sent propietat dels socis i, aquests sempre tenen la majoria de les accions de la societat. En aques sentit, recomano el segënt article de @feriurgo on s'explica amb molta claretat com funciona el sistema. Té els avantatges que representa poder disposar d'una bona quantitat de diners. L'inconvenient, com en el cas anterior, és que ja no seria tot nostre. El Bayern, Borussia Dortmund, etc. funcionen amb aquest model.
Hi ha, encara, una altre opció. Acceptar que no podem créixer més amb el sistema actual i, no voler canviar. Això pot representar que podem estar força anys sense guanyar la Champions League (i, potser, ni participar-hi). Per altra banda, això també representarà que el treball que es faci amb la base encara haurà de ser molt superior al que fem ara, donat que no disposarem dels diners necessaris ni, per comprar a grans jugadors (quan facin falta), ni pagar els grans salaris que aquests tenen. Es quedar-se amb el model actual (suposant que no es pugui créixer més amb ell), amb tot el que representaria a tots els nivells.
En qualsevol cas, el primer que ha de decidir qui vulgui ser el proper President del Barça és això. Sense la definició d'aquest model, difícilment es podrà decidir la política esportiva, a la que dedicaré la següent entrada.
Jordi Pascual
Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dissabte, 8 de novembre de 2014

HEM PERDUT EL 2v1. I EL MILLOR MESSI



De sempre s'ha parlat de la importància del joc per les bandes, de donar amplitud. De fer obrir la defensa contrària, ja sigui portant els extrems cap les bandes i deixant el centre més lliure, ja sigui aprofitant la pujada dels laterals propis.
El futbol del Barça als darrers anys (i, podem dir, que gairebé sempre des que jo recordo), ha tingut extrems. A cama natural, per anar fins la línia de fons i centrar o, a cama canviada, per anar de fora cap l'interior de l'àrea.
Ara, amb Luis Enrique, això no hi és. No parlaré de si model, si evolucions, si... No. Només vull parlar de les que per mí, són les conseqüències tàctiques que se'n deriven.
Per una banda, tenim que el que fet que no hi hagi extrems, fa que siguin els laterals els qui han d'anar fins la línia de fons i centrar. Com que l'extrem no és allà per cubrir-lo, és feina de l'interior fer-ho. Aixó vol dir que al mig, allà on abans hi havia Xavi i Iniesta (per anar a allò més conegut i proper), ara no hi ha ningú. Però, no tant sols això. Busquets no tant sols cau entre centrals per la sortida de pilota, si no què, queda entre ells a moltes jugades; és a dir, al darrera queden 3 i, cap d'ells és el lateral de la banda contrària on s'està jugant. Es a dir, el centre del camp del Barça té moltes distàncies entre jugadors. I costa molt recuperar la pilota, perquè els jugadors són molt lluny de la mateixa. Si no es fa aquesta recuperació immediatament després de pèrdua, toca tornar a posicions defensives. I de, vegades, ben ràpid, massa, doncs el contrari ha tingut temps i espai per organitzar el contraatac.
 1.- AMB LUIS ENRIQUE
I, aleshores, diem que Busquets no serveix, quan el problema (com a principi, més enllà que estigui en millors o pitjors condicions), és que està a 20 metres dels interiors, quan abans estava a 10. I, clar, a tot no arriba. Abans tot eren triangles entre jugadors. Ara, no hi són. I, la base de qualsevol organització són els triangles, que permeten donar ajudes constants als companys.
Anem ara a la situació ofensiva quan hi ha extrems. Puja el lateral per la banda i, uns metres més enllà, té l'extrem. A un costat o a l'altre. El defensa contrari vé a buscar el lateral i aquest passa a l'extrem que li torna. Situació de 2v1, impossible de parar si està ben executada. Situació clàssica de futbol. I, si el 2v1 és per la banda, encara és més impossible de parar. No hi ha més.
Però, tenim més. Abans, quan l'interior pujava pel mig del camp, acompanyat pel lateral, teniem aquesta mateixa situació de 2v1. Teva-meva i, jugador "eliminat". I, continuava l'interior o el lateral i, tornaven a crear aquest 2v1 amb el central contrari quan Messi (amb alló del fals 9), venia dues passes enrera.
2.- AMB GUARDIOLA
Ara, no. Ara no hi ha extrems. Per molt que algú en digui "extrems tancats". Això no existeix al futbol. Els extrems, per definició, són oberts. Si no, són qualsevol altre cosa, però no són extrems. Seguim. No hi ha extrems i, els davanters són massa prop dels defenses per crear aquests espais i les situacions de 2v1. Així de senzill. I, quan venen els laterals, el davanter és fixe. Com que és fixe, ja sabem on és i, per tant, no hi ha el 2v1.
I, això, que sembla tant senzill és una de les coses que ha perdut el Barça actual. El 2v1 té com objectiu elimina jugadors i línies contràries. Si hi ha un company (allò que alguns en diuen "el tercer home", el que está lliure,), ja tenim una línia de passada. I, com que tenim línia de passada, si es segueix la jugada, que és el que toca, tenim línia de devolució. Tenim 2v1. El que es tracta és que el jugador que porta la pilota sempre segueixi la jugada, perquè el jugador que surt no sàpiga on anar. Si va al que té la pilota, el que no la té queda lliure. Si va al que no la té, el portador té espai.
Abans, Messi, amb allò dels "fals 9", tenia els extrems a 20-25 metres. Espai. Molt espai i, a més amb Leo molt prop de l'àrea. Ara, si Messi vol aquesta distància amb Neymar i Suárez, ha de jugar 10-15 metres per darrera. Es a dir, 10-15 metres més lluny de l'àrea. I Messi, quan més prop de l'àrea, més perillós és. Abans, Messi corria en paral·lel a la ratlla de l'àrea per xutar; ara, corre en direcció a l'àrea per passar. Ara, quan fa un 2v1 està a 15 metres de l'àrea. Abans era a la frontal. Era molt més fàcil xutar i fer gol. A més, Xavi i Iniesta eran a 10 metres d'ell; 2v1 i 3v2 eran continuats, i es trobava l'espai fàcilment. Ara, Xavi, Iniesta, Rakitic, están a 30 metres de l'astre argentí. O ho fa ell solet o, no arriba al 2v1 que pugi fer amb Neymar o Suárez, perquè no és a la frontal de l'àrea. Fixeu-vos que, els gols que fa ara són quan "viu" a la frontal de l'àrea. Que són els que feia abans.
Per tot això, avui es parla de la connexió Messi-Neymar-Suárez, però, ens oblidem que la que era letal era la connexió Messi-Xavi-Iniesta, amb Busquets fent de "Gran Germà" i controlant-ho tot des del darrera. Avui, aquesta connexió és pràcticament inexistent. Les distàncies són molt més grans. I, tot això, es nota molt.
Jo vull que em tornin els extrems. Ens tornaran el 2v1 i, ens tornaran el millor Messi.
Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dilluns, 20 d’octubre de 2014

PREGUNTES



1) Per què, si el Barça té tant valor d'acord amb Forbes, no es pot trobar un sponsor global per les seccions?
2) Per què aquesta queixa sobre els salaris dels jugadors quan és aquesta Junta qui han fet la majoria de fitxatges i renovacions de contracte?
3) Per què un alt executiu del Club (Emili Sabadell), diu que sí hi ha tractes amb l'empresa de revenda d'entrades "ViaGogo" i els Directius Faus i Cardoner diuen que no?
4) Per què, si les entrades que hi ha a ViaGogo venen de socis del Club no s'actua sobre aquests, tant a nivell de Club com anant a la Policia?
5) Per què continua com auditor del Club l'empresa Deloitte si es van haver de refer els comptes del Club després de marxar l'anterior Junta, donat que no estaven bé?
6) Per què es van refer els comptes si l'auditor (Deloitte), els va donar com favorables?
7) Per què hi ha un senyor que cobra 1,2M€/any per no fer res (dit per ell mateix), i la Junta no actua rescindint els contractes?
8) Per què es fitxen jugadors que estan lesionats i no sabem el temps de recuperació?
9) Per què, si la pedrera és tant exitosa, es canviem els màxims responsables d'aquesta (Amor i Puig)?
10) Per què funciona tant malament la Secretaria Tècnica (Scouting/Captació) del Club?
11) Per què hi ha scouts del Liverpool, Fulham, PSG o Bayern treballant a només 200 km. de Barcelona i no hi són els del Barça?
12) Per què no es diu quin són els responsables dels "errors administratius" en el cas FIFA?
13) Per què s'ha parlat de "ma negre" en el cas FIFA i, finalment s'ha reconegut que era un problema nostre?
14) Per què ha baixat el nombre d'abonats de 99000 a 84000 quan encara hi ha socis esperant seient a la llista d'espera?
15) Per què és el Club, és a dir, nosaltres, els socis, els qui hem pagat prop d'1M€ en advocats quan aquesta Junta ha portat l'anterior als tribunals per mala administració?
16) Per què hi ha socis amb 35-40 anys d'antiguitat que mai han sigut compromisaris i altes, amb 10 anys ja ho han estat 3 cops?
17) Per què gairebé en qualsevol operació apareixen implicades empreses de Directius del Club?
18) Per què no s'explica TOTS els termes de TOTES les concessions que té el Club (Botigues, Resturants, Càterings, etc.)?
19) Per què es parla de les demandes d'UEFA (Hospitality, etc.), per justificar l'ampliació, quan la normativa existent al respecte diu molt poques coses sobre el tema?
20) Per què la reforma del Camp Nou, quant aquesta no era al programa electoral?
21) Per què es convoca un Concurs d'Arquitectes per la reforma del Camp Nou si, segons va dir el Sr. Faus, ja hi ha un Projecte fet amb amidaments i pressupost?
22) Per què a les entrades que es posen a la venda hi diu, per exemple, "Gol Sud Nike"? Quan s'autoritzat aquest canvi de nom?
23) Per què un Club que parla de transparència fa gairebé tots els seus contractes confidencials?
24) Per què teniu tant poc respecte a la resta de socis i no respecteu el que diuen els Estatuts a l'hora de fer l'Assemblea General aprovant coses que no estan a l'ordre del dia?
25) Per què no marxeu?

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dissabte, 13 de setembre de 2014

EL TALP



El meu col·lega Matttew Whitehouse (@The_W_Adress) m'ha demanat de fer una revisió del seu darrer llibre: "Universality/The Blueprint for Soccer's New Era". Això m'ha portat gairebé 40 anys enrera, quan em varen regalar "El Talp" de John Le Carré. Era el primer llibre que llegia d'aquest autor i em va agradar molt. Tant, que potser l'he llegit 20 vegades i, ha fet que comprés gairebé tots els llibres d'aquest autor.
Més enllà de la història que explica Le Carré (fascinant), el que més em va agradar i el que em continua agradant és la seva manera d'enllaçar els fet passats amb les circumstàncies actuals i els possibles esdeveniments futurs. Això és el que ha fet en Matt. Ens ha explicat que hi havia, que hi ha i, cap on anem.
El més curiós o, potser no, és que, venint de cultures (tant general com futbolístiques) tant diferents com l'anglosaxona i la llatina, comparteixo gairebé amb la seva totalitat  el que diu en Matt. Si bé és cert que els camins seguits no són els mateixos, potser per això de les cultures, la qual cosa fa que els raonaments emprats siguin diferents, les conclusions a què s'arriba les suscribeixo.
Tal i com fa Le Carré, al llibre hi ha un protagonista principal: George Smiley-Pep Guardiola. Però, de la mateixa manera, hi ha un munt d'actors secundaris que ajuden a entendre el que hi ha i, per què passa: Ferguson, Mourinho, Queiroz, Benítez, Messi, Cristiano Ronaldo, Ronaldinho, Beckham, Scholes, Xavi, Iniesta, Busquets, Alonso, Drogba, Laporta, Florentino Pérez... tots juguen algun paper més o menys important per ajudar a entendre el què ha passat al futbol als darrers 15 anys i, el que sembla que ha de venir.
Però, hi ha més similituds: Smiley no és el clàssic espia, com tampoc Guardiola és un entrenador clàssic. Tots dos busquen una cosa que no existeix: la perfecció. I, això significa innovar i atrevir-se. I, evidentment, de vegades, t'equivoques i, quan es fa, es fa de manera ben sonora.
En Matt, com Le Carré, ens fa una anàlisi que comença al passat, a finals dels 90. Basat en el seu coneixement del futbol anglès, ens explica per què els anglesos dominen el futbol europeu a nivell de Clubs, apareixent una i altra vegada a les finals de Champions League fins que, de cop i volta, això s'acaba. Què ha passat? Doncs, una cosa molt senzilla i, molt complicada al mateix temps. Els jugadors han canviat, perquè el joc així ho demana i, Anglaterra no ho ha vist.
Els jugadors avui són (han de ser), molt més universals (polivalents). Ja no serveixen els extrems que només saben centrar en carrera o, els centrals que només rebutjen la pilota o, el mig centre que només talla pilotes. Ara, els extrems han de centrar, obrir camp i rematar. Els centrals han de saber sortir amb la pilota controlada i, el mig centre ha de tallar, quedar-se la pilota i distribuir el joc.
I, si bé hi ha jugadors que per les seves característiques mai no podran fer segons quines funcions, el cert és que, quant més "registres" domini, més opcions per jugar. Si avui no jugo aquí, jugo allà. Senzill.
En Matt també deixa en evidència un dels "mites" del futbol: els sistemes (formacions). Com va dir no recordo quí, 1-4-3-3, 1-4-4-2, 1-3-5-2, etc. no són més que "números de telèfon". El que importa avui en dia són els moviments dels jugadors, però, sobre tot, de la pilota. Aquesta és qui marca tot. I, els jugadors han de saber adaptar-se i canviar de posició constantment. Universalitat. Mobilitat.
El llibre fa un repàs exhaustiu del futbol anglès i la seva "evolució?" en els darrers anys, però, com fa Le Carré, ens explica que han fet brasilers, alemanys o espanyols. S'han de comprendre tots els entorns per saber què has de fer amb el teu. Noves idees, nous conceptes, noves maneres d'entendre el futbol. Tothom apareix, perquè tothom té alguna aportació a fer. El pressing, el marcatge en zona, la superioritat a mig camp, els porters-jugadors,... tot aporta coses. I tot es torna més universal, més funcional, més polivalent. I, la paraula "equip" domina. Els equips treballen per les estrelles, però les estrelles treballen pels equips. Abans, no.
Se'ns explica la importància dels extrems a "cama cambiada". Robben o Messi jugant de dreta a esquerra. Ronaldinho o Cristiano Ronaldo, d'esquerra a dreta. D'uns extrems que no són extrems en el sentit de fer centrades perquè siguin rematades. Però, d'uns extrems que donen molta amplitud a l'equip. I, uns davanters centre que ja no estàn estàtics esperant una centrada per rematar, que venen a mig camp per crear superioritats, que fan gols, però també assiteixen. I els migcampistes "box-to-box" que eren una jugadors que només corrien. Ara, un "box-to-box" ha de fer moltes coses més. Si no, està perdut.
Com John Le Carré, Matt Whitehouse ens ensenya que només pots preveure o pensar el que hi haurà en el futur si saps i analitzes el que va succeir en el passat i, el que passa en l'actualitat. Com he dit abans, cultures diferents porten a interpretacions diferents, però, a conclusions molt semblants. I és que el futbol és universal. A tot arreu es juga amb una pilota. El qui sap què fer amb ella té moltes (totes, segurament), opcions de guanyar.
Compreu el llibre. Us encantarà.
Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

diumenge, 3 d’agost de 2014

EL PROBLEMA AMERICA



L'èxit de la selecció USA al Mundial de Brasil, on van quedar eliminats a vuitens de final per Bèlgica, després de quedar segona al seu grup, per darrera Alemanya (campiona) i, per davant de Portugal, amb audiènces milionàries a la TV i, també, amb milers de persones als carrers veient els partits des d'estadis o altres llocs, ha tornat la plantejar l'eterna pregunta: Per què els Estats Units no poden produir grans figures a nivell mundial ni, arribar a unes semifinals (per exemple), en una Copa del Món?
Estats Units té dues coses molt importants a l'hora de converti-se en potència mundial. Per una banda, més de 4 milions de jugadors registrats, amb una percentatge altíssim de jugadors joves. Per altra banda, diners, que sempre ajuden.
Ara bé, quan parlem de diners hem de tenir en compte una cosa. A Estats Units tot es fa de cara al benefici. Si no hi ha benefici, no hi ha activitat. I, aquí és on s'ha de fer el primer canvi. El futbol ha de deixar de ser "orientat cap el negoci" i passar a ser "orientat cap l'esport". I això inclou aquells que organitzen les competicions. Entenc que s'ha d'anar cap un sistema on tothom estigui dins i, això inclou tant el futbol d'adults com el de base. Es a dir, 1era Divisió, 2ona, 3era, Categories regionals, etc. Però, tothom dins i, que juguis aquí o allà en funció dels teus resultats esportius, no que siguis admès a la MLS en funció d'una xifra de negoci prevista.
Però, si la cosa funcionés així només a nivell adult, encara podriem donar-ho com bò. El problema comença al futbol-base. Milers de Clubs i milers d'Entrenadors que es dediquen a això de manera professional (a temps complet), cosa que no passa a cap altre país del món. Els Clubs de la lliga espanyola (per posar un exemple que conec força bé), tot just ara comencen a tenir els seus entrenadors de base que viuen exclussivament del futbol. I, només uns quants. No pas tots, ni de bon troç.
Això vol dir que si un Club té 10 entrenadors, més la part administrativa, més això, més allò, imagineu el que es cobra als pares per tal que els nens juguin a futbol: 500$/mes, 600, 700..1200. Això sense comptar quan els nois van a jugar un Torneig a l'altra punta del país i s'ha de pagar avions, hotels, etc.
Ha de quedar clar que el problema està en el sistema en si mateix. No en els entrenadors. Quants més entrenadors hi hagi que treballen a temps complet, vol dir que més i millor es pot preparar la feina a fer. A Europa, en general, l'Entrenador està associat a un Club. No hi ha entrenadors que facin 3 hores a la setmana en aquest Club i 3 més en un altre. Això vé donat pel fet que hi ha una gran quantitat de lligues completament independents i, si no m'agrada aquesta lliga, me'n vaig a jugar a una diferent. Aquí és on crec que hauria d'entrar la USSF (la Federació) i, buscar la manera que tothom pugui participar, perquè, per altra banda, el fet de tenir aquestes quotes tant altes fa que molts nens no tinguin accés a jugar a futbol en molts d'aquests clubs. I, això, també fa que, a l'hora de buscar nens per les diferents seleccions, moltes vegades no es sap on anar a buscar, pel que deiem: excés de lligues, de viatges, de torneigs a un lloc i un altre, etc.
Com que també l'organització està basada en primavera, estiu, etc. i, no en temporades completes, ens trobem també una cosa diferent. Un nen que juga en un Club a la tardor i, a un diferent a primavera, pel fet que, la majoria, son lligues curtes (10-12 partits).
Per altra banda, tenim la tradició USA dels esports universitaris. Com als altres esports, el futbol, en general, té la seva epoca. La majoria, la tardor (setembre-novembre), tot i que hi ha Estats on és la primavera (març-maig). Això fa que en 8-10 setmanes el equips juguin 15-16 partits i, a més si estan jugant a High School (Institu) o College (Universitat), és obvi que no poden estar jugant al seu Club (entrenaments i partits a la mateixa hora, etc.). Entenc que una de les prioritats a definir és si es vol un model basat en el Club o, un model basat en HS/College, perquè són conceptes totalment diferents. Però, sigui quin sigui el model escollit, s'ha de basar en un model de 30 partits de lliga a l'any, més les finals. I, no es tracta de copiar models, si no de fer-ne que sigui adaptat a les particularitats d'un país d'enorme extensió i, de població i climes molt diferents.
Personalment, entenc que el "model de Club" és el més adequat, doncs és el que permet que hi hagi una Filosofia i una manera de treballar des del més petits fins el 1er equip. Igual per tothom. Una de les coses que veig, en general, és que cada equip d'un mateix Club funciona d'una manera més o menys autònoma, on l'entrenador decideix la metodologia d'entrenament, la manera de jugar, etc. Fins i, tot, moltes vegades, els mateixos entrenadors són els que busquen els sponsor, maneres de viatjar, etc.  Es el Club qui ha de proporcionar tot això.
En definitiva, es tracta, sota el meu punt de vista, de buscar un model més racional, a partir de la pròpia USSF, que permeti que tothom pugui competir i, anar pujant esglaons dins la piràmide del futbol. Amb una bona organització, a nivell de Clubs, Lligues, etc. la resta pot començar a pensar, de manera seriosa que, qualsevol dia, Estats Units serà campiona del Món de futbol. Perquè, allà, quan es proposen una cosa, la fan. Encara no s'ho han proposat.
Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

diumenge, 6 de juliol de 2014

L'ART D'ESPIAR (i II)



Fa unes setmanes vaig parlar de l'Scouting a nivell d'equips, de veure els seus moviments, les seves tàctiques, les jugades d'estratègia, etc.
Ara parlaré de jugadors. Com poden veure que un jugador és bó/útil pel nostre equip?
El primer que hem de fer és disitngir entre dos tipus d'scotuing. Un és aquell que fan els Clubs quan busquen un jugador determinat per una posició determinada. El segon és de la gent que es dedica a veure futbolistes (encara que sigui treballant per un Club determinat), sense que sigui important la posició que ocupen al camp.
En el primer cas, donat que no existeix el jugador perfecte, s'haurà de buscar allò més semblant al que volem  i, de vegades, haurem de decidir quines caraterístiques són més importants que altres. No entraré gaire més en aquesta part, donat que estem parlant d'un scouting "fet a mida".
Anem al més habitual. Anar a veure (en directe o per televisió), jugadors de futbol. Què hem de mirar per decidir si un jugador és o no és un bon jugador? Bé, hi ha moltes coses, però, per mí, el més important és la velocitat. Però, velocitat no vol dir només ser més ràpid que els altres corrents.  De fet, es poden diferenciar 3 classes de velocitat: la velocitat "física", la velocitat "mental" i la velocitat "accional".
La velocitat "física" és la que hem dit abans. El jugador ràpid. El que arriba abans que el contrari a la pilota, ja sigui atacant, ja sigui defensant. Aquest jugador sempre és interessant, perquè sempre li podem ensenyar a jugar. Ja sigui per córrer per la banda i centrar, ja sigui per arribar abans que el davanter a una pilota llarga. Cristiano Ronaldo, Bale, Jordi Alba, David Luiz poden ser exemples d'aquest tipus de jugadors.
La velocitat "mental" és la que permet al jugador fer les coses abans que ningú. Acostumen a ser els jugadors que donen joc als companys, perquè normalment donen la pilota en condicions de ser jugada bé. Aquests tipus de jugadors els reconeixereu fàcilment, doncs són els que van sempre amb el cap aixecat, escanejant tot el camp per veure on pot anar la pilota. Són jugadors que estan sempre al lloc on es suposa que han d'estar, de vegades per tallar i recuperar una pilota, de vegades per donar una passada definitiva. Xavi, Pirlo, Riquelme, Gerrard o Busquets són jugadors que encaixen en aquest perfil.
Finalment, tenim la velocitat "accional", la d'execució, la del jugador que fa les accions a una velocitat molt superior a la resta, ja sigui per xutar a porteria, ja sigui per dribblar a un contrari, ja sigui per canviar l'orientació del joc al primer toc. Messi, Iniesta, Robben, Ibrahimovic o Rooney serien jugadors d'aquest estil.
Ara bé, què tenen en comú tots aquests jugadors, que fan coses diverses, que juguen a diferents parts del camp, que no tenen les mateixes funcions dins un equip de futbol? Doncs aquests jugadors són "diferents", és a dir que fan coses diferents a les que considerariem "normals".
Cruyff va dir una vegada que, amb 5 metres d'espai, qualsevol jugador pot fer una passada a 30 metres. El que es tracta és fer aquesta passada quan tens el contrari pegat a tú. El que es tracta és de driblar contraris canviat 3 vegades el ritme de cursa en 20 metres. Es a dir, no es tracta de qualitat "per se", sino de qualitat a alta velocitat; això és el que diferencia uns jugadors d'altres. I, quan parlem de "presa de decisions", parlem del mateix. Del jugador que tal com va a rebre una pilota ja té clar què farà amb ella: conduir, passa curt, passa llarg, etc.
Ara bé, això no és tot. Per fer-ho bé, no n'hi ha prou amb veure què fa un jugador. S'ha de veure què pot fer. Què vol dir això? Doncs vol dir estudiar les característiques del jugador i mirar si les seves característiques serveixen per altres funcions. Un extrem, podria jugar de mig centre? Un central, podria jugar d'interior? I, així, amb tots els jugadors. De fet, i no sempre es fa, els informes dels jugadors haurien d'incloure, més enllà de totes les seves característiques, totes les seves opcions. Moltes vegades es fitxen jugadors sense saber exactament tot el seu potencial.
Però, com totes les activitats on intervé el factor humà, l'scouting no és una ciència exacta. El "nas", la intuició, fa molt, de vegades, quan s'està espiant jugadors. Es veure un jugador que no ha fet res durant gairebé tot el partit i, en una jugada el decideix, ja sigui amb un xut, amb un dribbling amb una passada. O, encara que no sigui decissiva, però quan ningú ho espera. Com deiem abans, el jugador "diferent".
Queden els porters. Quina és la primera feina d'un porter? Parar pilotes. Per tant, això és el que hem de mirar. Si fa això o allò, però no salva gols, no serveix. Després anirem a si el seu joc aeri, o el de peus, o aquesta o aquella característica. Però el primer, que pari les pilotes. I, no oblidem que el porter que fa una gran aturada, però, rep el gol després del rebuig, és molt possible que hagi aturat malament. No és simplement aturar la pilota. Es tracta d'aturar la pilota i que els contraris no tinguin una segona opció. Recordeu que els bon porters guanyen partits, però els grans porters guanyen campionats.
Però, també amb els porters, han de ser ràpids. Ràpids per posar una mà, per tornar a la seva posició després d'una pilota llarga que rebutja, ràpid per sortir a aquesta pilota llarga. El que no és ràpid no serveix pel futbol.
Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dijous, 12 de juny de 2014

MODEL DE CLUB



Un dels darrers (o, potser no tant), debats al voltant del Barça, és sobre el “Model de Club”, entenent això com la forma de gestionar-lo, més enllà del que és la seva política esportiva. Personalment, entenc que:
1) No es pot comparar el model de Clubs USA (MLS, NBA, etc.), amb els models europeus (Manchester City, PSG, Milà, Zenit, etc.) ni, aquests amb el Barça.
2) Els primers són models que fan servir l’esport com eines de negoci. Són Lligues tancades, on només es pot arribar per mèrits econòmics.
3) No existeixen categories inferiors amb ascensors i descensos. Un cas com el del Llagostera aquí (de 2ª Regional a juga per l’ascens a 2ª Divisió en 10 anys és impossible)
4) Les Lligues donen franquícies. Si no hi ha negoci, l’equip és venut i/o marxa a una ciutat diferent. Es a dir, no són Clubs que s’organitzen per crear una competició, si no que, és la competició la qui promou Clubs.
5) Per la mateixa raó, el treball de base té una estructura molt diferent. El equips de Basquet o l’Hoquei Gel no tenen base. Els de futbol, amb un concepte molt diferent.
6) A Europa, la majoria de Clubs són propietats d’un empresari o grup empresarial (similar a USA). Però, aquí, les Lligues són obertes i, puges i baixes de categoria en funció del mèrits esportius. Molt important: si estàs en aquestes categories TOP (a Europa), és perquè guanyes, no pels diners que puguis tenir.
7) Aquests propietaris aporten espònsors als Clubs, que, acostumen, molts cops, a tenir veu i vot en totes les decisions.
8) Tots aquest Clubs tenen socis i abonats, però, en general, no tenen cap poder decisori sobre el funcionament del Club.
9) I, aquí és on el Barça és diferent. El Barça té 150.000 propietaris. Els seus socis. El President i la Junta són escollits per aquests. No els nomena ningú.
10) Per reglaments (diversos), el Barça és una societat “sense ànim de lucre”, és a dir, que els seus beneficis no retornen de manera directa als propietaris. Això vol dir que els beneficis s’han de reinvertir en el Clubs. Segona gran diferència.
11) Per tot això, l’únic “benefici” dels propietaris del Barça és guanyar la Lliga i la Champions League. Res més.
12) Qualsevol model de gestió que es faci al Barça ha de tenir com objectiu guanyar títols, no diners.
13) Evidentment, s’han d’aplicar les tècniques de gestió, màrqueting, productivitat, etc. que es poden aplicar a qualsevol empresa “normal”, però sense oblidar quin és l’objectiu principal.
14) No és important que la massa salarial del Club representi el 70% del pressupost, sempre que la metodologia emprada sigui la inversa a l’actual.
15) Això vol dir que, en lloc de Pressupost = Salaris necessaris + Despeses, ha de ser Pressupost = Despeses necessàries + salaris.
16) Això porta, com s’ha dit alguns cops a buscar noves fórmules d’ingressos que no signifiquin l’entrada de “propietaris a l’ombra” ni, perdre el control del Club per part dels socis i, que permetin la mantenir massa salarial necessària.
17) No es tracta “Més ingressos = Més beneficis”; es tracta de “Més ingressos = Més reinversió”.
18) I, vol dir que “La Masia” ha de ser més productiva que mai. Els jugadors que no arribin al 1er equip s’han de vendre a bon preu i, no com a l’actualitat.
19) I no vol dir que “La Masia” ha de ser una fàbrica de diners. El primer i principal objectiu és produir jugadors pel 1er equip. Aquest i, no cap altre
20) Cal no oblidar el sentit social del Club. Pel fet que no hi hagi benefici econòmic, no es poden eliminar seccions amb molts anys d’història.
21) Un Club amb 500M€ de pressupost no pot deixar fora una secció amateur que pugui tenir un cost de 250k€/any
Recordeu sempre: Qui perd els orígens, per identitat i, això no ens ho podem permetre. No podem oblidar qui som ni d’on venim.
Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP

dilluns, 9 de juny de 2014

L'ART D'ESPIAR (I)



Una de les feines més complicades dins el fútbol és l'scouting. Bàsicament, hi ha dos tipus. Un és veure els equips rivals per saber què fan i, poder-ho contrarrestar el dia que juguem contra ells. El segon, és el de jugadors. Parlaré del primer i, deixaré el segon per una propera entrada.
Avui en dia existeixen moltes aplicacions informàtiques que permeten analitzar un partit i, fer-ne un resum ràpid agafant aquelles jugades que ens interessen més. Fins i tot inclouen tractament de textes que permeten fer una bona presentació del partit en questió i, que els jugadors sàpiguen què es trobran en aquest partit.
Això, però, té dos problemes. El primer és que aquesta mena de programes acostumen a ser cars i, no tots els Clubs els poden tenir. El segon és que per lligues i categories menors els partits no es solen gravar i, per tant, aquí és on intervé, de manera molt directe, el treball de l'scout.
Quin són els passos a seguir? Què hem d'ensenyar al nostre entrenador? El que posaré ara és un model.
1) Les dades del partit: Equips, dia, hora, competició (Lliga, Copa, Competició Europea, etc.), condicions de temps (Temperatura, sol o pluja, vent, etc) i terreny de joc (Herba curta, alta, artificial. Humida, seca, enfangada). Assistència d'espectadors i tipologia dels mateixos (Silenciosos, cantarins, respectuosos, agressius, etc.)
2) Alineacions i substitucions. Minuts i raons (lesió, fatiga, canvi tàctic)
3) Sistemes emprats, amb les variants (per lesió, expulsió, per canvi, per canvi del contrari, etc. i, quan s'han aplicat)
4) Anàlisi de l'equip en atac. Joc combinatiu, directe. Jugant des del darrera. Amb sacada llarga del porter o d'un defensa. Combinacions curtes o llarges. Us dels extrems o laterals. Davanter centre estàtic o mòbil. Centrades. Tipus d'elles. Segones jugades. Moviments de creació d'espais. Jugadors claus en la construcció del joc. Posicionament de l'equip en acabar jugada.
5) Anàlisi de l'equip en transició defensiva. Tipus de transició. Amb intent de recuperar pilota un cop es perd o no. Si es fa l'intent, quins jugadors i com i, com replega la resta de l'equip. Si no es fa, com és el replegament de l'equip després de la pèrdua.
6) Anàlisi de l'equip en defensa. Defensa zonal, individual, mixta, combinada. Distàncies entre línies. Quins jugadors segueixen a quins. Quins no segueixen mai. Com tanquen el camp. Com pressionen al posseïdor de la pilota. A quines zones (bandes, centre). Ajudes.
7) Anàlisi de l'equip en transició ofensiva. Sortida segura de pilota. Sortida en llarg. Per banda. Pel centre. Quants jugadors. Què fan aquells que no participen.
8) Anàlisi per línies i jugadors: Porter. Defenses. Mitjos. Davanters. Reserves. Punts forts i febles. Per dalt. Per baix. En espais curts o llargs.
9) Estratègia. Sacada de centre, de banda. Prop de porteria pròpia. Prop de porteria contrària. Faltes. Mig camp propi. Mig camp contrari. Laterals. Centrades. Córners. Nombre de jugadors que participen a les jugades. Vigilàncies defensives.
10) Altres punts d'interès.
Obviament, tot això ha d'anar acompanyat dels gràfics necessaris on es vegin totes aquestes circumstàncies. Com hem dit, de molts d'aquests partits no disposem de video del mateix, per la qual cosa l'entrenador ha de tenir el màxim d'informació possible a partir de la visió de l'scout. Per altra banda, aquest informe ha de ser prou llarg per donar el màxim d'informació, però, prou concentrat perquè la seva lectura no és faci pesada. Penseu que aquesta informació s'ha de transmetre als jugadors i, si l'entrenador no pot assimilar tot el que es diu, difícilment ho podrà transmetre als jugadors i, preparar durant els entrenaments les accions necessàries.
També heu de pensar que no tots els entrenadors són iguals i, no tots voldran la mateixa quantitat ni el mateix tipus d'informació. Alguns volen saber més sobre com defensen que sobre com ataquen. Altres, volen molta informació sobre estratègia, etc. Es molt important, a l'hora de fer un informe d'aquesta mena, saber què és el que vol l'entrenador i, al mateix temps, què podem considerar més important.
Com gairebé tot en el món del futbol, l'scouting i anàlisi del contrari s'ha convertit en una especialitat més. I, és molt normal que molts entrenadors disposin al seu staff d'un responsable per aquesta feina. Quant més podem saber del contrari, millor per nosaltres.
John Le Carré va fer un art de l'espionatge als seus llibres. Aquests "espies" d'avui continuant donant informació que serveix per guanyar o perdre guerres... futbolístiques, afortunadament, tot i que "El futbol no és una questió de vida o mort. Es molt més important que això"
Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP