EL TALP

El meu col·lega Matttew Whitehouse (@The_W_Adress) m'ha demanat de fer una revisió del seu darrer llibre: "Universality/The Blueprint for Soccer's New Era". Això m'ha portat gairebé 40 anys enrera, quan em varen regalar "El Talp" de John Le Carré. Era el primer llibre que llegia d'aquest autor i em va agradar molt. Tant, que potser l'he llegit 20 vegades i, ha fet que comprés gairebé tots els llibres d'aquest autor.

Més enllà de la història que explica Le Carré (fascinant), el que més em va agradar i el que em continua agradant és la seva manera d'enllaçar els fet passats amb les circumstàncies actuals i els possibles esdeveniments futurs. Això és el que ha fet en Matt. Ens ha explicat que hi havia, que hi ha i, cap on anem.

El més curiós o, potser no, és que, venint de cultures (tant general com futbolístiques) tant diferents com l'anglosaxona i la llatina, comparteixo gairebé amb la seva totalitat  el que diu en Matt. Si bé és cert que els camins seguits no són els mateixos, potser per això de les cultures, la qual cosa fa que els raonaments emprats siguin diferents, les conclusions a què s'arriba les suscribeixo.

Tal i com fa Le Carré, al llibre hi ha un protagonista principal: George Smiley-Pep Guardiola. Però, de la mateixa manera, hi ha un munt d'actors secundaris que ajuden a entendre el que hi ha i, per què passa: Ferguson, Mourinho, Queiroz, Benítez, Messi, Cristiano Ronaldo, Ronaldinho, Beckham, Scholes, Xavi, Iniesta, Busquets, Alonso, Drogba, Laporta, Florentino Pérez... tots juguen algun paper més o menys important per ajudar a entendre el què ha passat al futbol als darrers 15 anys i, el que sembla que ha de venir.

Però, hi ha més similituds: Smiley no és el clàssic espia, com tampoc Guardiola és un entrenador clàssic. Tots dos busquen una cosa que no existeix: la perfecció. I, això significa innovar i atrevir-se. I, evidentment, de vegades, t'equivoques i, quan es fa, es fa de manera ben sonora.

En Matt, com Le Carré, ens fa una anàlisi que comença al passat, a finals dels 90. Basat en el seu coneixement del futbol anglès, ens explica per què els anglesos dominen el futbol europeu a nivell de Clubs, apareixent una i altra vegada a les finals de Champions League fins que, de cop i volta, això s'acaba. Què ha passat? Doncs, una cosa molt senzilla i, molt complicada al mateix temps. Els jugadors han canviat, perquè el joc així ho demana i, Anglaterra no ho ha vist.

Els jugadors avui són (han de ser), molt més universals (polivalents). Ja no serveixen els extrems que només saben centrar en carrera o, els centrals que només rebutjen la pilota o, el mig centre que només talla pilotes. Ara, els extrems han de centrar, obrir camp i rematar. Els centrals han de saber sortir amb la pilota controlada i, el mig centre ha de tallar, quedar-se la pilota i distribuir el joc.

I, si bé hi ha jugadors que per les seves característiques mai no podran fer segons quines funcions, el cert és que, quant més "registres" domini, més opcions per jugar. Si avui no jugo aquí, jugo allà. Senzill.

En Matt també deixa en evidència un dels "mites" del futbol: els sistemes (formacions). Com va dir no recordo quí, 1-4-3-3, 1-4-4-2, 1-3-5-2, etc. no són més que "números de telèfon". El que importa avui en dia són els moviments dels jugadors, però, sobre tot, de la pilota. Aquesta és qui marca tot. I, els jugadors han de saber adaptar-se i canviar de posició constantment. Universalitat. Mobilitat.

El llibre fa un repàs exhaustiu del futbol anglès i la seva "evolució?" en els darrers anys, però, com fa Le Carré, ens explica que han fet brasilers, alemanys o espanyols. S'han de comprendre tots els entorns per saber què has de fer amb el teu. Noves idees, nous conceptes, noves maneres d'entendre el futbol. Tothom apareix, perquè tothom té alguna aportació a fer. El pressing, el marcatge en zona, la superioritat a mig camp, els porters-jugadors,... tot aporta coses. I tot es torna més universal, més funcional, més polivalent. I, la paraula "equip" domina. Els equips treballen per les estrelles, però les estrelles treballen pels equips. Abans, no.

Se'ns explica la importància dels extrems a "cama cambiada". Robben o Messi jugant de dreta a esquerra. Ronaldinho o Cristiano Ronaldo, d'esquerra a dreta. D'uns extrems que no són extrems en el sentit de fer centrades perquè siguin rematades. Però, d'uns extrems que donen molta amplitud a l'equip. I, uns davanters centre que ja no estàn estàtics esperant una centrada per rematar, que venen a mig camp per crear superioritats, que fan gols, però també assiteixen. I els migcampistes "box-to-box" que eren una jugadors que només corrien. Ara, un "box-to-box" ha de fer moltes coses més. Si no, està perdut.

Com John Le Carré, Matt Whitehouse ens ensenya que només pots preveure o pensar el que hi haurà en el futur si saps i analitzes el que va succeir en el passat i, el que passa en l'actualitat. Com he dit abans, cultures diferents porten a interpretacions diferents, però, a conclusions molt semblants. I és que el futbol és universal. A tot arreu es juga amb una pilota. El qui sap què fer amb ella té moltes (totes, segurament), opcions de guanyar.

Compreu el llibre. Us encantarà.

Jordi Pascual

Em podeu seguir a Twitter: @JordiPascualP